Hi ha molts japonesos vius. Fins aquí, ja em feia a la idea. Bé, de fet hi ha més xinesos vius, esclar, però estan més escampats. Rectifico: hi ha molts japonesos vius i estan atapeïts. És el que té ser japonès.
Els japonesos vius -que n'hi ha molts i viuen atapeïts- són gent espavilada. Això també ho sabia. Que tenen una certa tirada a disfressar-se de català, ho vaig aprendre de Pere Calders gràcies a un venedor de sants d'Olot, però ara això no té importància.
El que no m'havia mai aturat a pensar és que si hi ha molts japonesos vius que viuen atapeïts, també hi ha molts japonesos morts. I es veu que també pateixen la síndrome de la sardina (enllaunada, s'entén).
I m'assabento aquests dies que aquest poble laboriós d'ulls oblics i somriure perenne ha trobat solució al problema: han posat en marxa un deliciós "cementiri intel·ligent" que, ultra resoldre el problema de l'espai, abarateix el cost de la parcel·la on conservar les restes del difunt.
El que em va fer més goig va ser veure a la televisió el petit reportatge que explicava que amb el simple gest d'introduir una targeta magnètica a l'adminicle pertinent, la intel·ligència funerària et localitzava la caixa del difunt i te la transportava ipso facto a una petita capella delicadament ornamentada on podies establir sentimentals col·loquis -lacrimògens o no, això va segons els casos- amb la mòmia o les cendres de rigor.
Un sistema semblant sabia que funcionava en el món dels aparcaments automobilístics i també he vist en alguna farmàcia com el medicament acudia amb disciplinada obediència a les ordres teclejades per la senyoreta o senyoret dispensador de torn.
Imaginar que un sistema d'impulsos electrònics i de corrons i politges ben greixades posi a l'abast del meu dol algun familiar que dorm el son dels justos, m'ha obert una nova perspectiva de confiança en les virtuts del progrés.
I, de fet, m'ha suggerit que algun emprenedor del país podria oferir a algun ajuntament en crisi un negoci interessant: jo us munto un cementiri intel·ligent i m'encarrego del trasllat d'ossades, i vosaltres em requalifiqueu la parcel·la que ara ocupa el cementiri i hi fem una urbanització de luxe
Us imagineu, barcelonins, que bo que seria el tracte per a la falda de Montjuïc?
Si és que tot és posar-s'hi. Encara trobarem sortida a la crisi de la construcció!
.JPG)
3 comentaris:
caram! doncs no sé pas si ... considerant que una vegada en l'aparcament robòtic i me'l van tornar amb l'antena rebregada ... no vull ni imaginar com pot acabar el finat, amb els cops i els desequilibris del sistema de politges i tota la pesca :( que això de la tècnica pel davant és sempre molt polit i espectacular, però tots sabem que als caixers automàtics hi ha un xinès a dins que compta els bitllets ^^
Això de remoure costellams i carcanades porta mals resultats.
És creença general que quan un difunt cruix, qui ho sent de més a prop té la mort assegurada. De manera que muts i a la gàbia.
Atemorit per les admonicions de Carvantes estaré amatent als cruiximents diversos, ni que sigui de l'ossada del pobre xinès que es passa les hores mortes (ai, perdó!) a la gatzoneta dispensant pistrincs.
Publica un comentari a l'entrada