Fènix

No sé què dir-vos...

Vist des dels ulls d'un catalanet amb expectatives, aquest ocellot a la brasa podria arribar a ser estimulant. No ja rostides, sinó convenientment reduïdes a cendres, aquestes ales conviden a pensar en futur més esbarjós i lluït.

Però heus ací que aquesta imatge l'he anada a buscar a la wiki, on il·lustra l'entada de "Fènix", i ja se sap que  l'averany d'aquesta au obstinada a perpetuar-se desmenteix l'esperança vana d'una dissolució no per desitjada menys problemàtica.

En fi, és el que tenen les metàfores...

Si les apliquem a la mesura de les nostres conveniències, ens auguren renaixements pletòrics. Si hi volem llegir destins col·lectius, tot depèn de part de qui ens inclinem.

L'última amistat que he fet, en Carner, ho pelava d'aquesta manera:

          EL FÈNIX

   -La gent antiga d'Egipte

em creia l'ocell més bell,

el que mai no moriria,

el sol mateix, fet ocell.

   Qui-sap-la gent m'invocava

en un temple tot daurat;

ells deien: -Si mor un dia,

tornarà ressuscitat-.

   Mai ningú pogué sotjar-me

ni topar-me en un cantó;

i és que s'havia fet córrer

que era existent, i no en só.

   Ara m'esmenta un poeta

quan ja no es parla de mi.

Potser jo, si us el creguéssiu,

arribaria a existir.

I és que potser en això rau el problema, en creure en les paraules d'un poeta. 

En no trair les il·lusions.