Fatiga d'Espanya

Ara que ja han passat prou dies i que tothom ha pogut fer les interpretacions degudes del com i el perquè uns hi eren i els altres no (i dels que hi eren de cos present, d'ànima present però de cos absent, i dels qui hi eren i què els hi duia, i de totes aquestes diverses i amenes circumstàncies que justifiquen -és un dir- la nòmina dels opinadors de torn,

Ara que el que toca és endreçar les urgències per establir els objectius i els calendaris,

Ara que ja ha parlat qui ho volia fer i calla qui no sap massa què dir,

Em permeto de posar-hi cullerada:

Jo només trobo un denominador comú (m.c.d.) que unia tots els passejants del dia onze: la fatiga d'Espanya, d'aquesta enorme, feixuga, avorrida, plúmbia, enervant càrrega que no ens queda més remei que traginar cada dia de cada dia els 365 de l'any (amb una propina de vint-i-quatre hores els anys de traspàs).

Perquè Espanya cansa, com hi ha món que cansa! Cega i sorda. Ignorant i prepotent. Orgullosa i ofensiva. Obstinada a munyir la vaca per alimentar vanitats sedimentades sobre un gruix de privilegis de mal justificar. Incapaç d'entendre què és, decidida a no voler saber què som, inflada com un gall en el corral que desertitza.

El catalanisme (amb totes les variants i matisos que hi vulgueu posar) ha mirat des dels orígens de creure's que podia modificar aquesta baluerna que en diem Estat per tallar-hi un vestit on no li tibessin les costures. I sempre n'ha sortit escaldat i ensenyant les vergonyes.

Ara és l'hora que s'entengui que ens cal un vestit a mida: de seda o de roba de sac, és igual, però que ens permeti de caminar a pler i al nostre aire.

I aquest vestit no el trobarem a la Castellana. 

Donem-los la llibertat d'una vegada, concedim-los la independència. Ells no ens aguanten i a nosaltres ens atipen.

Cadascú a casa seva i que sigui per molts anys.