Pensions, vicis i "tunteria"

Aquests dies que es barata l'edat de la jubilació, m'entretinc seguint els diversos i variats comentaris que suscita el tema.

Jo, en aquesta qüestió, no m'hi poso massa pedres al fetge: primer he d'arribar a l'edat de jubilar-me, i després ja en parlarem. Com que últimament els meus projectes de futur tenen una projecció màxima de vint-i-quatre hores, podeu comprendre que la perspectiva de la boina i el gaiato se'm perd en una boirosa llunyania.

Amb tot, avui he caçat un comentari que m'ha fet pensar. He sentit que deien que quan es torni a plantejar la reforma de les pensions, una de les variables que s'integrarà en el càlcul que optimitzi el sistema és l'expectativa de vida que consti en el moment.

D'això se'n deriva, en aplicació d'una lògica pedestre, que el gènere femení ha de percebre uns emoluments més modestos atès que consta ja en acta que les fembres allarguen més la seva estada en aquesta vall de llàgrimes.

I dic jo que, en aplicació del mateix raonament, els que puguem acreditar que no hem tingut cap cura en la preservació de la nostra sanitat i que, en bona llei, haurem de pagar el peatge d'un trànsit més expeditiu al més enllà, ens hauríem de merèixer un substanciós increment en la retribució pública: al capdavall l'haurem de menester durant un període més escurçat!

Em faria bé que se m'avancessin clarícies sobre el tema. Si ha de ser així, no dubteu que em deixaré caure pel pendís del vici i la depravació: a hores d'ara em sento capaç de baratar una agonia avançada per uns emoluments més substanciosos.

En el benetès que quan el llop em faci l'obsequi de deixar-me veure les seves orelles amenaçadores desmentiré sense moure ni una pestanya que mai hagi sostingut una opinió com aquesta.