dissabte, 22 de gener de 2011

Fumadors vergonyants

(Dedicat a tos aquells a qui la llei recentment aprovada ha confirmat que es troben situats en el recte camí i que poden exhibir sense manies la seva innegable superioritat moral.)

Els dissabtes tinc per norma dinar a un bar que hi ha prop de casa. No m’hi porta l’excel·lència de la cuina (detall al qual, tampoc no ens enganyem, no he atorgat mai un lloc especialment rellevant en la meva escala de valors) sinó la comoditat de no embrutar plats, l’estalvi de feina, l’amabilitat dels propietaris i la cordialitat dels comensals que hi coincidim.

Avui s’ha donat una circumstància que m’ha divertit especialment.

Havent dinat, a l’hora del cafè, quan fa bo d’encendre una cigarreta (per als indignes representants de la subespècie dels humans que no tenim cura de la nostra salut i som arrogants fins a l’extrem de menystenir la pituïtària i els alveols del proïsme), al local només hi havia fumadors. És el que té la familiaritat: ens coneixem les debilitats i puc donar testimoni que tots els presents som esclaus de la nefanda servitud a la nicotina.

Malgrat això, ens hem estat de fumar a l’interior del local i tres de nosaltres, en obedient corrua, hem sortit a la crua intempèrie a afegir una pinzellada de quitrà a les nostres intimitats pulmonars.

Així doncs, la cosa funciona: som obedients fins a l’extrem de la caricatura. La virtut ha triomfat i els sacerdots de la sanitat individual poden dormir tranquils.

Jo, que sóc malfiat de mena i partidari de qualsevol teoria de la conspiració que s’avingui a les meves interpretacions perverses, estic convençut que la croada antitabac ha sorgit d’algun laboratori abocat a experimentar els límits de la possibilitat de controlar el comportament individual.

No puc més que felicitar-los per l’èxit de l’empresa.

Amb tot, vull manifestar públicament que no tinc cap dubte que d’aquí a uns anys girarà la truita. De la mateixa manera que es va demonitzar el peix blau i l’oli d’oliva i ara resulta que tant l’un com l’altre són la vuitena i la novena meravella (per ordre respectiu) de la dieta sana, no tinc cap dubte que al final s’imposarà l’evidència i assistirem a campanyes massives per induir al consum compulsiu del tabac.

No ens enganyem: algú ha de dir algun dia que el que convé és liquidar anticipadament tota aquesta colla d’ancians desvagats que no produeixen i que al cap del mes acuden disciplinadament a percebre els emoluments d’una pensió que cada dia fa de més mal pagar.

La mica de fum que inhalem no tan sols ens fa feliços sinó que contribueix eficaçment al sosteniment del sistema de pensions, reduint a càrrec del difunt la sagnia a l’erari públic.

Que els poders fàctics hi pensin.

Jo, per si les mosques, declaro que penso deixar de fumar algun dia. I tinc disposat que ho publiqui La Vanguardia.

A la secció d’esqueles, naturalment.

1 comentari:

Olga Xirinacs ha dit...

Vaig agafant idees dels fumadors empedreïts. Cada vegada em refermo més en el meu convenciment.
Vists els camins de jubilació que pren la meva vida (sisplau per força), i l'exclusió de la meva efígie perquè cal deixar lloc a joves escriptores de bon veure i figurar (d'escriure, no ho sé), em donaré al vici de fumar i de beure.
No he fumat mai, perdó, oh vells pares que em precediu en l'art. Però vull acostar la meva fi. Potser amb una mica d'aquí, una mica d'allà m'aniré decandint de manera més ràpida. Envejo les dones escriptores de veu afònica pel beure i el fumar, perquè això les acosta a un final gloriós. Reconec el meu error fins ara i faig promesa d'esmena.