Duos habet et bene pendentes

Si la wikipedia no menteix (i espero que no faci, jo confio cegament en aquest pilar de la cultura occidental) el lamentable episodi protagonitzat per la Papessa Joana va introduir un amè costum en la cort pontifícia: per garantir la virilitat del Papa electe, un eclesiàstic s'encarregava d'examinar manualment els atributs sexuals del nou pontífex a través d'una cadira convenientment foradada. Un cop certificada la masculinitat pontifícia, exclamava: "Duos habet et bene pendentes".

I allà va que trona!

Tot i el caràcter llegendari d'aquesta esbarjosa manipulació (especialment esbarjosa, no cal dir-ho, per a l'aspirant a la trona de Sant Pere), trobo que té tant d'encant que si no es fa, caldria convertir el ritual en obligatori i -ja sé que és difícil, però de més verdes en maduren- d'obligada retransmissió per tots els canals de televisió disponibles. Tinc la sospita que despertaria gran expectació i que els ingressos per publicitat que generaria omplirien a vessar les arques d'aquest petit Estat que d'aquí unes hores ens cedirà per unes ídem el seu gentil cap d'ídem. (Passeu-me l'ídem, és per evitar repeticions.)

Si sou de mena tafanera i no estàveu al cas dels avatars de la Papessa Joana i si la cotilla de la wikipedia us estreny la neurona, permeteu-me recomanar-vos la novel·la d'Emmanuel Royidis sobre la vida i miracles de la dona-papa. Lawrence Durrel en va fer una traducció i adaptació (1954). Estela Canto la va passar al castellà i Edhasa la va publicar (1977).

Passareu una bona estona. Tant o més bona que la que farà tremolar les carns de la feligresia durant les dues o tres hores que en Benet XVI consagrarà la nostra Basílica a mig coure.

Que hi hagi sort.

P.S. Que consti que a mi em sembla estupend que vingui en Benet i que la Sagrada Família sigui consagrada amb tots els ets i tots els uts. L'únic que em preocupa és saber si, tractant-se d'un temple expiatori que costa una mica d'acabar, estem expiats del tot gràcies a l'actuació del Papa, anem a mig expiar o -perdoneu-me la gosadia- a aquesta mena de cafarnaüm en què ens entretenim a convertir Barcelona, no hi ha Déu que l'expiï.