NIC

Si no vaig mal informat aquest dies paren per la bonica ciutat de Barcelona els bonics representants del bonic Cirque du Soleil.

Tanta boniquesa m'embafa, la veritat.

A mi, els saltimbanquis solars em fan venir com ois. Amb tot, em vaig deixar arrossegar fa uns anys i vaig presenciar amb un posat elegant i admiratiu l'ínsipid repertori d'aquesta mena de circ asèptic, dissenyat per a petits burgesos amb ínfules de cultura popular sofisticada. Però em tiren més les crostes d'elefants que llagrimegen i el recompte sistemàtic de costelles de lleons decrèpits i mal alimentats.

De fet, cadascú és cadascú i malgrat tot el sol s'entesta a treure el nas cada dia.

Tot plegat deu venir que quan era petit distreia les meves solituds amb la tecnologia punta del cine NIC. No aconseguia esborrar l'avorriment, és clar. Però a ulls dels qui s'entestaven a pensar que ja m'entretenia, la mecànica disciplina amb què feia girar la maneta i les estones que hi esmerçava els produïa un gran alleujament.

Conservo, degudament arrenglerades i entomant la pols del silenci, la trentena de pel·lícules que feia desfilar davant dels meus ulls absents. La que encapçala aquestes paraules em remet a paisatges convenientment oblidats.

Avui, però, m'ha vingut bé de rescatar-ne una del pou de la memòria.

Perquè sí, que tampoc no cal adduir raons més sofisticades.