Resposta

Sóc devot del metro. No podia ser d’altra manera, atès que és un mitjà de transport subterrani, és a dir, l’únic que em remet a l’espai per excel·lència, la cripta i/o la catacumba. A més, a l’hora que l’ocupo, m’ofereix un distingit repertori de posats agònics de passatgers que lluiten per emergir a un estat de vigília però se’ls veu presoners de la tebior d’uns llençols i d’uns matalassos que encara conserven l’empremta que hi han deixat. M’encanta.

Amb tot, sóc infidel de mena i de tant en tant traeixo la promiscuïtat del ferrocarril metropolità per la soledat més selecta del taxi. L’esca del pecat sol arrelar en la pesantor de les cames, tribut inexorable a la progressiva estretor d’unes artèries i unes venes massa baquetejades que ja no saben, pobrissones, on emmagatzemar l’allau de greixos amb què les castigo.

En aquestes ocasions, la meva sort varia: de vegades, em torturen amb els sermons d’Onda Zero o de la Cope; d’altres, amenitzen el meu trajecte amb músiques sincopades d’origen incert però de dissonància implacable; en ocasions, em sotmeten a converses d’una banalitat aclaparadora per bé que amanides amb bones intencions...

Allò que menys sovinteja és, però, el que més agraeixo: el silenci.

I això em fa pensar en una anècdota que sempre m’ha fet gràcia. Qui la va escriure la situava a la barberia i probablement la remetia a un personatge conegut. Jo només conservo memòria de la trama.

El barber, un cop té el client aferrat a la butaca, complint el seu deure de cordialitat dialogal, vol esbrinar per quina banda farà més contenta la víctima i vol centrar el tema de conversa: “Com ho farem això? Política? Esports?”

I l’altre, amb qui em sento radicalment identificat, li respon amb un precís, exacte i implacable gerundi: “Callant”.

Chapeau!