Casualitats

Vaig fer coneixença amb la senyora que tenim ut supra un dia que, sense com ni per què, vaig ensopegar amb el web de Renata Palubinskas. El to de la seva pintura em va captivar i em vaig apropiar d'algunes imatges a les quals de tant en tant faig visita per veure algun detall, considerar alguna circumstància. Ni les meves parets ni la meva butxaca estan per a grans alegries, però el disc dur encara dóna de si i hi puc emmagatzemar algun ninotet que de tant en tant m'abelleix de considerar.

En el cas que ens ocupa, ultra la fantasia de la blonda i la imaginativa arquitectura de la màscara, m'atreia la suavitat de l'esguard i el perfil de la boca. En això, com en tantes altres coses, cadascú les enfila per on pot.

La cosa no tindria més importància si no fos que avui mateix no m'hagués topat amb una de les fotografies que, amb una perseverança que és d'agrair, van apareixent a vintagepulchritude. Aquest és un blog que fa de bon seguir si teniu tirada a descobrir com alegraven la parpella i/o alimentaven llur libido alguns dels vostres ancestres.

I resulta que m'hi he trobat amb el que sembla l'original desemmascarat de la senyora de marres:

Diuen que la natura imita l'art, però no sé què dir-vos: en aquest cas em sembla de tota evidència que l'original arracona qualsevol mèrit de l'artista.

Ara sé que l'antifaç dissimula la incapacitat de resoldre amb el pinzell la profunditat de la tristesa que traspua la model i que la finor de les mans traduïda per l'artista ens priva de deduir la misèria que tragina la pobra noia que s'asseu a la cadira. Hi ha, a més, la radical perversió del somriure: ha bastat una lleu curvatura en les comissures per completar la gran mixtificació.

Amb tota evidència no discutiré que Palubinskas tenia tot el dret a manipular el missatge, ni tampoc se m'amaga que la meva mirada ho és tot menys innocent. Però cal que admeti que de la casualitat d'avui se'n deriva una mica més d'escepticisme.

O sigui, que anem bé.