Correspondances

Baudelaire, que és aquest xicot tan eixerit i simpaticot que sembla que se'n fot del mort i de qui el vetlla, va tenir l'encert d'escriure algunes ratllotes amb una certa gràcia:

Et, de ma clairvoyance extatique victime,

Je traîne des serpents qui mordent mes souliers.

Et c'est depuis ce temps que, pareil aux prophètes,

J'aime si tendrement le désert et la mer;

Que je ris dans les deuils et pleure dans les fêtes,

Et trouve un goût suave au vin le plus amer;

Que je prends très-souvent les faits pour des mensonges,

Et que, les yeux au ciel, je tombe dans des trous.

El fet no tindria més importància si no fos que avui m'ha pegat per fullejar un volum oblidat i ha resultat que aquestes paraules m'han saltat a la vista i m'ha vingut de gust copiar-les.

I ho he fet.

I ara què, em pregunto? Caldria algun aclariment, alguna interpretació, donar algun indici que esclarís el perquè de la tria i la intenció de la còpia? Puc extreure algun profit alliçonador de la tirallonga d'alexandrins? Revelo alguna cosa de mi a partir de la conjunció del fragment i del títol de l'entrada? A què correspon tot això?

Bufa, quantes preguntes i quanta poca-solta.

De fet, l'únic que em balla pel cap és que quan Baudelaire publicava Les fleurs du mal transcorria l'any 1857. És a dir, que en faltaven dos per a la molt nostrada restauració dels Jocs Florals i vint perquè a Mossèn Cinto se li premiés L'Atlàntida.

Recony.