Il pleure dans mon coeur
Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?
Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !
Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s'écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.
C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !
això escrivia un tal verlaine, i no m'estranya perquè l'home era de la molla fluixa i ja fa temps que cria malves, qui sap si a un cementiri marí, de visita a can valéry
jo, que en qüestió de cementiris, tant me fa que els llepin les ones com que se'ls mengi l'asfalt, em limito a constatar que plou
i que m'agrada que plogui, bàsicament perquè estic arreceradet i ja feia temps que els àngels practicaven una continència que bé és mereixeria una consulta a algun nefròleg desvagat
però, és clar, en matèria d'àngels no hi posaré cullerada perquè encara hauria d'acabar opinant sobre quin sexe gasten
i en matèries íntimes, que cadascú se les compongui com bonament pugui
fins i tot els àngels
.JPG)
3 comentaris:
a mi, que m'agrada córrer sota la pluja, m'acabeu d'estroncar la gaubança amb aquesta imatge mingitòria, per molt àngels que siguin. Ai!
Córrer?? Sota la pluja?? Valga'm Sant Antoni gloriós!!!!
Sabent-ho, però, tindré més cura en les meves apel·lacions celestials i em mantindré en l'estricta observança del meu ateisme militant. Excuses em sien concedides.
Us excuso del vostre excès imaginatiu. En tot cas, i per si de cas, m'imaginaré que són querubins, amb deposicions uretrals neutres i sense toxines, derivades de la seva condició :)
Publica un comentari a l'entrada