....mentre els carrers mantinguin una quadrícula immutable, puc sentir Montand amb una certa tranquil·litat d’esperit, sobrevolar graelles sense carbons i rostir-m’hi amb un posat que faria somriure Alfred de Musset, que va tirar per la banda dels diminutius italianitzants, perquè sabia que tant li fa si la Mila fa midó. Nosaltres seguirem instal·lats en la dolça immobilitat de veure-les venir mentre ens les van posant aquí, ja que el nostre sastre desconeix l’art de la butxaca. I és literalment perfecte, perquè el que cal és viatjar lleuger d’equipatge per no anar des d’enlloc fins a on mai no se sap, la millor destinació per a qualsevol contundent animal de costums com ara jo, que jugo a desmentir el tòpic dels grans horitzons siguin d’aigua, o de sorra, a cavall o en barca... que si vas a mirar sempre podem amanir-nos naufragis de gran resultat sense trencar la closca...
...i emergir amb un posat indiferent a tot allò que discorri a pas de puça per la pell de la realitat...
...com ha de ser, que ho van dir els profetes, consta als llibres i va cremar a Alexandria...
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada