Petit conte idiota (13)

Virtuts de la filosofia

Angèlica de Rocabruna tenia tirada a la filosofia i a desmaiar-se a hores intempestives. Menjava poc, dormia malament i es passava les hores mortes davant del mirall vestint-se i despullant-se. Li agradava mirar-se de cos sencer -més despullada que vestida, tot s’ha de dir-, i fins a cert punt s’agradava. Però li hem de reconèixer un cert esperit crític i unes engrunes d’objectivitat, i per això no se li escapava que li faltava una mica de llargada de cama i li sobrava un pensament de pit, i això l’anguniejava.

Aquests dos detalls tampoc no havien escapat a Damià Surroca, el jove que de tant en tant era admès al llit d’Angèlica, però mai no li hauria passat pel magí de fer-ne esment. Ell anava al que anava i, home de seny com era, havia entès prou bé que no en trauria res d’entrar en valoracions estètiques sobre unes qüestions que, a més, eren perfectament irrellevants per al digne exercici de les expansions eròtiques que els reunien.

Angèlica, tot i que passava per moments d’una lassitud exasperant que deixaven el pobre Damià amb la sensació que s’acoblava a una estàtua, tenia dies d’una exaltació rutilant en què sabia desplegar un extens repertori de sorpreses amatòries que, ultra abocar-lo a l’extenuació que fa al cas, desarboraven totes les prevencions que pogués covar en Surroca d’algun encontre anterior menys reeixit.

Aviat es va adonar en Damià que la fogositat d’Angèlica concordava amb les seves lectures: si a la tauleta de nit hi havia Plató, la cosa anava de quietud; si hi veia algun volum de Kant, ja podia calçar-se. Ell, que mai no havia fullejat cap volum d’aquesta mena ni sentia cap mena d’interès per les disquisicions filosòfiques, va sentir-se temptat per la curiositat i es va firar a una llibreria de vell La crítica de la raó pura. Mai que no ho hagués fet: se’l va empassar d’una tirada i els efectes van ser definitius.

La nit que van coincidir després d’haver-se tirat coll avall ambdós una dosi generosa del filòsof prussià, les conseqüències van ser devastadores: empesos per la filosofia a una espiral incontenible, a un crescendo de luxúria desfermada, van arribar al límit de la resistència llur i van aconseguir que la petita mort se’ls fes definitiva.

I Kant s’ho mirava des de la tauleta de nit mentre somreia còmplice al mirall que els recollia.