Com que tinc la sensació que s'acosten temps de sequera per allò de les urgències i de les importàncies, que deia l'amiga Mafalda, ho farem breu, amb dibuixet i paraules manllevades:
VEUS
Veus ideals, veus estimades
dels qui moriren o dels qui ja són
perduts per a nosaltres com els morts.
De vegades ens parlen entre els somnis;
de vegades en mig d'un pensament
les sent el cervell.
I amb el so que elles fan, per un instant ens tornen
ressons de la primera poesia
de la nostra vida -
com, de nit, una música llunyana que s'apaga.
2 comentaris:
Travessia pel desert.
Seguim asseguts al peu de la canal comptant granets de sorra.
Publica un comentari a l'entrada