Jornada de reflexió

“Al nostre idioma catalá, si no m’enganyo, li falta encara un Poema Heróich, ó que en tinga al menos la semblansa.”

Amb aquestes paraules encetava el R.P. Ignasi Corrons el Prólech del seu poema Joan Garí, l’hermità de Montserrat, que va ser imprès a Manresa l’any 1868 a la Impremta de D. Pau Roca.

Aquest pròleg és prou interessant per la reflexió que conté sobre la llengua catalana i fa interessants observacions sobre un dels problemes que entorpia la represa de la literatura a la Renaixença, això és, la manca d’una llengua literària consolidada.

Segueix dient:

“Jo me inclino á creurer que, tal obstacle, en part pot derivar de la índole de la nostra Llengua, la qual per sa natural sensillesa se presta poch á la elocució sonora y magestuosa, tant del cas a una composició poética de tal género. Las altres Llenguas se enriquiren, se perfeccionaren ab lo temps; y, qual més qual menos, tenen com depositadas y fora del us freqüent certas maneras y expressions elegants y més elevadas que las usuals, de las quals poden servirse los autors en las ocasions d’empenyo: tenen, diguemho aixís, dos vestits, un per los dias ordinaris, altre per los dias de gala. La Llengua catalana, no se lo que es, que sens faltarli gracia, vivesa, energia y tot lo que s’vulga, no te aquesta elasticitat y com duplicitat de las altras; va ben vestida, mes sempre de un mateix trajo, ni presta al escriptor altres giros y expressions que las que se usan en una conversació familiar. Y es tant propia de son carácter la senzillesa, que en tractant de vestirla millor, elevant un poch la dicció, se n’dona ella com per ofesa y ridiculisada. En una paraula, no li escau altre vestit que l’que porta per tot dia.”

Francesc Vicenç Garcia havia escrit dos segles abans el següent sonet:

A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòfar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

Si de abril parla, pinte la alegria

Ab que desplegà ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram en ram, la llengua que tenia;

A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,

Sols i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella,

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou en tinc de la llanesa catalana.

I jo, avui, m’he distret una estona repescant aquests dos textos i copiant-los diligentment per si algun dels hipotètics i improbables lectors d’aquestes línies es volia entretenir a meditar-hi i a extreure’n doctes conclusions.

Jo ho faria molt de gust, però avui, 6 de juny, és jornada de reflexió i he de concentrar totes les meves potències a decidir qui votaré demà.

Això del Parlament Europeu és cosa de gran compromís i no voldria que encaboriat en disquisicions sociolingüístiques i literàries acabés havent-me de penedir d’un vot precipitat i fet sense la deguda maduració. 

Un hom, al cap i a la fi, ja no aspira sinó a poder descansar amb la consciència tranquil·la que dóna haver fet la feina ben feta.