dissabte, 13 de juny de 2009

A propòsit del passat

De racons i raconets en tinc en abundància. Això, que denota una certa vocació de formigueta, fa que de tant en tant em trobi entre les mans alguna cosa que ja tenia oblidada. La que presideix aquestes paraules va emergir d'una carpeta on havia entaforat alguns escrits i alguns dibuixos i que l'altre dia vaig rescatar de la lenta devastació del temps.

Vaig estar a punt d'esquinçar-la, però va ser una temptació fugaç. Si ha sobreviscut fins aquí, em vaig dir, com gosaries ara condemnar-la a l'estrip i a la promiscuïtat de l'abocador? I em vaig mostrar un cop més magnànim i el retall (13,5x7,5) fa dies que corre per la meva taula.

Aquesta generositat em començava a semblar sospitosa i m'he hagut d'encarar a la pregunta: per què aquest garbuix de línies ha sobreviscut? Estic segur que és contemporani de moltes altres temptatives que no he tingut cap empatx a fer desaparèixer. Què hi ha en el bocí que paper que grogueja que l'ha rescatat una vegada i altra de la destrucció? Em diu alguna cosa? És un mer accident de l'atzar o de la desídia?

La pregunta és banal, però em projecta a una altra reflexió de més volada que algunes vegades m'he fet: què fa que una producció humana superi la frontera dels anys? Hi ha algun valor intrínsec en les obres del passat que s'instal·len en la memòria col·lectiva o no és més que el resultat de mers accidents imprevisibles que no tenen res a veure amb l'essència de la cosa?

No dubteu que m'agradria donar resposta a aquest interrogant, però no me'n sento capaç. Podria, potser, formular alguna hipòtesi. Però si anem a mirar, no crec que aportés ni una engruna de substància a un dilema que -si hem de ser sincers- tampoc no em priva el son.

De tota manera, sí que he guanyat alguna cosa en la reflexió: posats a no descartar del tot que les taques que exhibeixo continguin algun valor en si mateixes que les ha mantingudes des del seu origen remot en condicions de ser encara contemplades, no em puc concedir el dret de fer-les desaparèixer.

Ergo, les mantindré degudament extraviades entre els innombrables papers que emmagetzemo per si quan tornen a comparèixer ja he trobat la resposta i puc dictar sentència.

1 comentari:

arsvirtualis ha dit...

Arribarà un dia i llavors seran altres qui hauran de preocupar-se en els respectius passats nostres.