dijous, 22 de juny de 2006

Sempre hi ha un culpable


No, no va ser aquest, però tant li fa. Sé perfectament on el tinc, però reposa en el son dels justos en una lleixa arran de sostre, i els meus sostres són alts. A més, qui sap si insectes feiners hi han fet niu i ara torbaria la seva lectura de mitja tarda o el guanyat repòs després d'un àpat literari.

Però és cert que algun dia vaig tenir la sort de badar les planes d'un llibre i d'entendre que havia obert una porta llaminera que deixaria sempre ajustada. En algun racó de la memòria hi tinc entaforat en Pere Virolet i Aucassin et Nicolette i fins la Miranda. I també una mica de món, un polsim de dimoni i unes engrunes de carn. I enormes tones d'avorriment sòlid, consistent, petri, per estellar a cops de lletra impresa.

Essencialment, res no ha canviat.

Segueixo fugint i cercant refugi. Segueixo llegint.