diumenge, 4 de juny de 2006

Jo votaré sí

L'únic que no sé encara és si només dipositaré el vot a l'urna o m'hi esquitllaré tot d'una peça. Atès que gasto disfressa nova, m'estic plantejant d'extreure'n beneficis impensats... Que no goso ni imaginar què no donaria per assistir al recompte i presenciar l'esglai d'algun president de mesa pusil·lànime enfilat al fluorescent tot reclamant la intervenció dels secretaris i fins i tot d'algun interventor -probablement del PP- amb cara de lluç i ànima de plom disposat a restablir l'ordre, la pau i els bons costums...

En fi, deixeu-me que us estengui al davant els motius esbiaixats de la meva aquiescència. De fet, votaré sí com a homenatge pòstum a una difunta encara tèbia. Què hi voleu, un quan s'hi posa, s'hi posa, i no li fa res de trobar els motius de les grans decisions en les raons més arbitràries.

Doncs sí, vaig decidir el meu vot quan vaig veure el taüt de Rocío Jurado gloriosament embolicat en les banderes d'Andalusia i Espanya i la caterva de voltors planant, micròfon i càmera en mà, damunt les despulles de la vocalista, per servir agradosos bocins de carronya a les ànimes de suro que moquejaven de genollons davant l'altar sagrat dels rajos catòdics.

Va ser aleshores que vaig decidir que jo volia ser d'aquests, que el partit que es jugava era el meu, que la música del "A por ellos" era la que em convenia, i que fins i tot estava disposat a comprar-me una samarreta vermella i a posar-me en contacte amb Manolo el del Bombo perquè em deixés greixar-li les baquetes i fer-li de trípode al timbal perquè em pogués eixordar a cor-què-vols i compartir amb ell algun orgasme patriòtic quan un gol estentori ens rescabalés de tanta misèria.

Sí, vull ser espanyol, què passa?

Vull ser capaç de fer gala de la meva estultícia, exhibir amb impudor total la veritat que convé i a més imposar-la amb la tranquil·la obscenitat del que a mi em va bé és el que cal empassar-se, i menysprear-ho tot perquè sé que la història està de la meva part i que als altres el que més els acomoda és que els donin gloriosament pel cul, que si es queixen és perquè són uns miserables que només pensen en si mateixos i a més són uns insolidaris dels collons, i a sobre parlen diferent i ho fan per fotre. Sí, vull viure al costat tranquil de la misèria. Que misèria és, no n'hi ha cap dubte, però ja tinc ganes de triar el costat de l'abocador on la podridura és més flonja i, al damunt, ningú considera de bona educació reconèixer que viu en la merda.

És per això (i per algunes altres coses que ara no em ve de gust escriure) que penso que només hi ha una resposta correcta a la pregunta retòrica del milió: sí.

I la vaselina, que la pagui Hisenda!