Reflexió

 

Tres tristos tigres

Avancem a les palpentes sota un cel orfe d'estels.

No podem, però, marrar l'últim port,

just aquell que el primer plor ens prometia.

Ho deia en Pere:

Així que hom naix comença de morir...

I ho reblava en Francisco:

La cuna es sepultura...

Jo em limito a replicar les cares:

de dret, a llevant o a ponent.

Sabent del cert

que la que mai no veurem

és la que es mira en el mirall 

que té

l'última 

resposta.

Enuig

Fa una certa cara de mala llet. I, per adobar-ho, la cella esquerra projecta una mena de cucafera que allarga el coll amb la intenció de devorar qualsevol bona paraula que pogués atenuar el patiment del ninotet.

En això li dono la raó. Si parem esment de les llagoteries amb què volen enllepolir-nos perquè ens sentim còmodament instal·lats en aquest mon desballestat, ja podem plegar.

Avui es recorda un atemptat que va fer un tou de morts. Qui més qui menys mira de portar l'aigua al seu molí per seguir trobant-se en el costat confortable de la història.

Uns per por i altres per pena, farem del mon una gangrena. Això cantava Ovidi i les seves paraules continuen sent justes.

A la banda dreta de la Mediterrània la cosa de la xixina no para. El mon s'ho mira arrepapat en la butaca de l'egoisme. Mentre la merda estigui lluny i no m'esquitxi, puc comportar-ne la pudor. I qui sap si arribaré a trobar-la agradable.

Hi ha moments que penso que una mica de diluvi, no ens aniria malament.

I no parlo de la sequera. 

Evidentment.

Joc d'ous (duos habet, que no de xocolata)

      La cadira

                                                                     

    La manipulació

El que s'acosta

Et voilà!

Triple homenatge

                                  Pensar només: no vull pensar.

                                  La memòria -una lepra- es pot guarir

                                  Clou-te i reclou-te.

                                  Digues: no.

                                  No, no, no.

                                  Tampoc, tampoc.

                                  Mai.

                                  Ni abans, ni ara, ni després.

                                                        Pere Quart, Vacances pagades,1960

Cambalache

 És una bona manera d'enllaçar el XX amb el XXI.

O no?

Qui dia passa...

 ...anys empeny.

I tal dia farà un any!

Sigueu discretament feliços.

PISA morena

 Quan sento això de l'informe PISA no em puc estar de pensar en Sara Montiel.

Ma mare cantava la cançoneta i jo em sé la tornada de cor.

Visca el cuplé!

I que no decaigui, passet a passat assolirem la fita de l'analfabetisme funcional.

Quelets

La poca feina (o les nul·les ganes de fer-la) ens aboca a voltes a esgratinyar el cul de vasos que potser valdria més deixar reposar en la pau dels difunts. 

Gratant gratant m'he topat, però, amb aquesta bonica composició que l'any 17 vaig perpetrar i que d'aleshores ençà ha reposat en la pau del senyor.

Ressuscitar alguns disbarats es mereix pena d'infern, ho sé. Però descregut com sóc i convençut que més enllà d'aquesta vall de llàgrimes ja no hem de menester ni barca ni rems, m'arrisco a presumir de velles cabòries.

En la present hi són dos dels meus companys de viatge preferits: ossos i escates. 

Si m'hagués d'arriscar a trobar un perquè a la recurrència no sabria què dir.

Hi ha, però, un detall que voldria destacar: no confongueu la  mena de llit on jeu l'esquelet de la dreta amb una taula. És, amb tota evidència, un clavicèmbal.

Ja sé que la vostra perspicàcia hauria fet que us n'adonéssiu. Per això també deveu saber ja que darrere del dibuix s´hi amaga François Couperin.

I una mica d'esquitllentes, Mârius Torres.

I el peix?

És evident. És aquí per despistar.

Al·legat final

 

Aprofitaré aquest torn de paraula que m’ofereix, senyor Jutge, no per posar en qüestió la sentència que de ben segur m’espera, que serà dura, ho sé, sinó per dir en veu alta i per mirar de fer-me comprendre, que ja de ben petit em van encarrilar per aquest pendent de violència desfermada on he acabat per enllestir els meus dies.

I és que les poques cançons que recordo d’infant estan sembrades de les llavors que més tard han fructificat. “Si n’eren tres tambors que tornaven de la guerra”, “Soc català i en porto barretina, i al qui em digui res li tallo la sardina”, “Don Juan Tiroliroliro mató a su mujer, la hizo a pedazos i la fue a vender”... I aquí m’aturo, com l’Arturo, que no cal anar més enllà perquè es facin càrrec que mare i àvia ja em van instar des de menut a transitar pel costat fosc de la ment humana.

Potser podria afegir -tot i que no sé si això comptaria a favor meu- que entre els plats amb que emplenaven el meu tendre ventrell hi figuraven els bunyols de cervell, la sang amb ceba, la tripa amb mongetes i les turmes, lletons i fetge a desdir..., plats que avui en dia, lamentablement, han desaparegut de pràcticament totes les taules nostrades.

Per tot això, i perquè sempre he fet bandera de la sàvia dita “no és bord qui als seus s’assembla” que vull proclamar amb un punt d’orgull que sí, que a mi m’heu enxampat, però que tots els meus il·lustres ancestres en l’art d’alleugerir la humanitat d’excrescències prescindibles, han finat a casa, al llit, agombolats per la cura amorosa dels seus.

Ja em dol haver de ser jo l’excepció.

Lloat sia Deu.

El pou

El pou de la nostàlgia és tan fondo que només en pots sortir o mig ofegat o amb les dents esbucades.

Però fa bonic.

Blanc i negre o color?

 Aquesta és la qüestió.

Llegiu, llegiu,

 

que el món s'acaba...

Vuit del tres

Peix

 A la meva peixera el repertori és variat, fins i tot hi neda algun peix. I per compensar la grisor del xuclabunyols de l'últim dia he pescat (o repescat, que la memòria ja em flaqueja) aquest exemplar de Merlucius bigarratus amb la modesta pretensió que us esbargeixi la pupil·la.

De res.

Muses

 de forma evidentment maldestra he mirat de representar aquell moment d'inspiració que fa néixer en el cervellet de què disposo alguna mena de disbarat que, arribat el cas, pugui creure oportú exposar en aquest desert que ara trepitgem

potser en algun moment vaig gosar esperar alguna musa desvagada

ara, pel que es veu, m'he de conformar amb aquesta mena de barrinador que havent abandonat la palmera ve a xuclar alguna menja més esponjosa

des del seu punt de vista, és clar

pel que fa a mi, els cervells, si no són en bunyol (jo diria que és una bella tautologia) no me'ls empasso

laus deo

Cap d'any

 

Amb l'alegria i la bona cara que es mereix, enterrem aquest 2022 i calcem-nos, que el 2023 ja treu el nas. Que us sigui lleu.

Txutxe

 La foto té mala hòstia però també gràcia. La publica l'Avui del 27/11/2022. Però em deixa el rau-rau de la incògnita: Va saltar i remenar la cua quan li va donar la llaminadura?

Crisi d'identitat

 Soc aquí per demanar-vos ajut. I consell. Perquè no sé qui soc. Breu, estic patint una crisi d'identitat.

Si res no li escau, posa-li blau. 

 

 Si res ni li escau, posa-li blau. Ja heu vist que ho he intentat, però no me n´he sortit. Per això m'he passat al verd: verd, on l'amor es perd.

Retorno als orígens, ves què hi hem de fer. 

Així vaig néixer i així he de morir. 

Que qui perd els orígens, perd la identitat. 

I per molt camaleó que et fingeixis, mai no passaràs de ser un projecte d'elefant.

Mig borni i camacurt.

Però feliç, íntimament i discretament feliç.

I sí, ho sento, com una llombriç.

I que el bon Fabra m'ho perdoni.

L´únic disney suportable