Enuig

Fa una certa cara de mala llet. I, per adobar-ho, la cella esquerra projecta una mena de cucafera que allarga el coll amb la intenció de devorar qualsevol bona paraula que pogués atenuar el patiment del ninotet.

En això li dono la raó. Si parem esment de les llagoteries amb què volen enllepolir-nos perquè ens sentim còmodament instal·lats en aquest mon desballestat, ja podem plegar.

Avui es recorda un atemptat que va fer un tou de morts. Qui més qui menys mira de portar l'aigua al seu molí per seguir trobant-se en el costat confortable de la història.

Uns per por i altres per pena, farem del mon una gangrena. Això cantava Ovidi i les seves paraules continuen sent justes.

A la banda dreta de la Mediterrània la cosa de la xixina no para. El mon s'ho mira arrepapat en la butaca de l'egoisme. Mentre la merda estigui lluny i no m'esquitxi, puc comportar-ne la pudor. I qui sap si arribaré a trobar-la agradable.

Hi ha moments que penso que una mica de diluvi, no ens aniria malament.

I no parlo de la sequera. 

Evidentment.