Ohu!

Fase 1: Cap cap cap cap al cap del replà

Fase 2: Cep cep cep cep el cep del replè.

Fase 3: Cip cip cip cip il cip dil riplí.

Fase 4: Cop cop cop cop ol cop dol roplò.

Fase 5: Cup cup cup cup ul cup dul ruplú.

I va ser aleshores que vam badar la capsa de Pandora.

I va ser aleshores que Sísif va veure que la pedra li lliscava rost avall.

I va ser aleshores que Prometeu va acceptar entrar a la llista d'espera dels transplantaments.

I tots vam ser feliços.

I ens vam afartar d'anissos.

Això sembla

Hi ha moments que convé desempolsegar velles coneixences. 

La terra té l'obstinada tossuderia de girar i girar.

Nosaltres, humans, ho transformem en mesura i en diem: hores, dies, mesos, anys...

Però sempre ha estat així: els presoners s'entesten a perfilar les presons on habiten.

Velles coneixences: quatre pinzells i mitja dotzena de colors.

Vells amics: quatre noms i mitja dotzena de llibres.

No compto haver de menester gaires més maons per construir un futur que m'honoro a voler pensar amb aires de mausoleu.

I per començar, reclamo la companyia de Vicent Andrés Estellés.

Ho va escriure a L'hotel París.

La mort creix i prospera, misteriosament,

com la pols, amb pols domèstica, Françoise,

que s'hi va acumulant dessota cada pota

de la taula, Françoise, una pols, unes coses,

semblant aquelles coses que s'hi fan al melic,

dessota cada pata de taula, del llit,

en els plecs del melic, una pols, unes coses.

I fa de bon copiar.

I fa de bon llegir.

I fa de bon recordar.

Trivium

Hi ha moments que em pren una mena d'enyorança que no me la sé acabar.

És el que tenim les mòmies.

Exclusiva!

Unionista celebrant les últimes embranzides 

mediàtico-jurídico-policíaco-polítiques:

Ni ximple ni imbècil...

...enze. Ni més ni menys.

Any 1988:

Any 1997:

Any 2015:

1997-1988= 8

"u séase": havent transcorregut 9 anys arribaren a la bella conclusió que un "enze" dissuadiria l'hipotètic lector de gratar-se la butxaca, mentre que un "ximple" enllaminiria de tal manera el comprador que no el deixaria sortir de la llibreria sense el bonic títol a la butxaca.

2015-1997= 16

"u séase (bis)": han hagut de transcórrer 16 anys perquè alguna ment esmolada determini que "confabulació" entrebanca menys que "conxorxa".

Els lectors catalans que, a diferència dels castellans no són ni enzes ni imbècils, s'adapten sense moure ni una parpella als canvis de títol.

Un cop has travessat l'Ebre (ja em diràs tu quina pena més gran) t'has de passar la vida llegint "La conjura de los necios".  I  si et vaga de saltar-te alguna bassa, fins i tot pots tirar-te coll avall "A confederacy of duces", que no fa mal a ningú.

Sigui 1988, 1997 o 2015.

I és que jo, ja n'estic fins al capdamunt de dalt de tot.

Obsedits com estem a aplanar els camins i a estalviar esforços perquè suposem que tot déu ha de ser tan inútil com nosaltres mateixos, acabarem circulant per un paisatge tan pla com l'encefalograma d'un espectador de Tele 5.

Que esteu avisats.

Ara, vosaltres mateixos. Trieu: o enzes o imbècils.

Abans i després

Abans:

Després:

Tot i que no tinc massa clar si el temps i l'esforç invertit han valgut massa la pena.

Ni abans, ni després.

Nerval i Rimbaud

De petit em feien aprendre poemes de memòria. Aquesta és una pràctica que em sembla que va de baixa. Conté dos elements que segons com sembla que hagin perdut crèdit: poema i memòria. De tota manera m'és ben igual.

D'aquest poemes me'n queden fragments pel cap. Per exemple aquest:

Je suis le Ténébreux, - le Veuf, - l'Inconsolé
Le Prince d'Aquitaine à la Tour abolie:

I d'aquí no passava.

Doncs avui m'he decidit a repescar el poema sencer de Nerval. I a compartir-lo:

Je suis le Ténébreux, – le Veuf, – l’Inconsolé,
Le Prince d’Aquitaine à la Tour abolie :
Ma seule Étoile est morte, – et mon luth constellé 
Porte le Soleil noir de la Mélancolie.

La fleur qui plaisait tant à mon cœur désolé, 
Et la treille où le Pampre à la Rose s’allie. 
Mon front est rouge encor du baiser de la Reine ; 
J’ai rêvé dans la Grotte où nage la Syrène…

Les soupirs de la Sainte et les cris de la Fée.

Dans la nuit du Tombeau, Toi qui m’as consolé,

Rends-moi le Pausilippe et la mer d’Italie,

Suis-je Amour ou Phébus ?… Lusignan ou Biron ?

Et j’ai deux fois vainqueur traversé l’Achéron :
Modulant tour à tour sur la lyre d’Orphée

I de passada afegir-hi la recitació de Jean Vilar:

I per acabar-ho d'amanir i passar pàgina, un altre poema on he arrbat per associació d'idees. Aquest és de Rimbaud i el canta Léo Ferré:

Doncs ja està.

De toros, barreres, inicis, finals i perspectives

Diuen que hi havia una vella que es resistia a morir i que ho feia perquè no volia renunciar a veure'n cada dia una de nova.

Doncs és el cas que avui li donaria la raó.

Assegut a la porta de la meva cabana, he vist passar per davant del meu nassarró el cadàver del meu enemic.

El que fa més gràcia, però, és que ell encara no sap que és un difunt.

I aquesta és la sort del pacient: poder comptar les bocades del nàufrag sense moure ni una pestanya.

I perquè ens faci santa companyia, una mica de música:

Un perill

El perill per a un artista és de creure que tot el que fa val. No és bo de creure's perfecte: és una malaltia de l'esperit que cal curar i guarir sense tardança. També, l'escriptor, el pot vèncer l'urc. Quina tristesa! "Els néts - sentim dir, si fa no fa - hereten la barba de l'avi i el gec del pare."

J.V. Foix,  97 notes sobre ficcions poncianes. La pell de la pell.

Dos i set fan nou

DOS

SET

NOU

Aniversari

És llàstima, bonica, que no t'hagis

gaudit avui d'aquesta meva força

darrera, de l'alegre dansa

del teu humil i segur servidor.

Passen amunt del cel lentíssims núvols,

i el vell escarabat, i veus estranyes

del vent, i moltes hores buides,

quan sóc fora del temps.

Després vindran els corbs, als quals agraden

el ulls, sobretot: abans de perdre'ls,

assenyat ballarí, mira, mira

aquest teu món, l'estimada, petita,

senzilla terra que tan bé domines

des de l'altura d'una fràgil branca.

Knowles

Espriu

Arres

deu anys

horror?

i ara

simplement

ganes d'exercir d'elefant

Associació d'idees....

escatològica i poca-solta, naturalment.

Però què hi voleu.
Hom té les seves fílies.
I les seves fòbies.

Algun publema?

Parets

Les parets velles tenen l'innegable mèrit que deixen aflorar els estadants que les habiten.

De respecte no n'hi ha, però. Vegeu la nul·la misericòrdia i l'escassíssim criteri estètic de l'instal·lador de l'aire condicionat.

En justa correspondència, els beneficiaris de la fresca mecànica viuen en el perpetu esglai dels gemecs que esmicolen la seva tranquil·litat a hores evidentment intempestives però molt ben triades.

I jo, que sempre he sabut posar-me al costat de qui mereix el meu afecte, no em vull estar de fer-vos conèixer l'aspecte cert i contrastat del fantasma del compressor:

De res.

Barbat

No vote

THE NEW FRAGANCE OF

JOHN HERRERA

Aaaaaai, aaaai, ai, ai...

...caaaaanta i no llooooores..... porque cantando se alegran, sielito lindo, los corasoooones!!!!!!!!

(Jo, és que n'estic una mica fins al capdamunt de dalt de tot.)

(I no serà que hi ha una mica massa de paraules i una mica massa poc de fets?)

(De tant que ens escoltem, no em fa por que ens quedem sords, el que m'acolloneix és la paràlisi.)

(Devem tenir el melic encetat de tant mirar-nos-el.)

(A mi m'agrada més la metàfora fullada que les lioneses de crema.)

Eps, però no passa res!

To morrow you will shave me. (Sembla que ja estic a punt per tocar el dos a Austràlia.)

De paelles, de mànecs i del bonic refranyer

-O sigui que dius que tenen la paella pel mànec?
-Esclar, i poden posar pals a les rodes. I en posaran tants com puguin...
-D'on dedueixes que se'ns hauria d'arronsar el melic...
-I tant! La resta... fer volar coloms!
-O sigui que, segons tu, és hora de plegar veles?
-O això o acabar fugint amb la cua entre cames.
-Doncs mira, saps què et dic, que si la cosa la redueixes a una qüestió de paelles, mans i mànecs, jo penso que el que cal ja és serrar el mànec i esdevenir cassola. Al capdavall, on és el tall? Al mànec o a la cassola?
-Com se't veu la de sota! Així que grates, barra lliure a l'egoisme insolidari!
-Per?
-I què en farem del mànec?
-Home, si vas a veure, jo et podria descriure diverses estratègies de consolació. Però no voldria entrar en terrenys, diguem-ne, llefiscosos...

Ai, ai, ai...

Hauré de fer visita al meu ossari particular 

perquè sembla que tenen ganes de sortir a prendre la fresca.

Bé, al capdavall, quants més serem, més riurem!

zwitterió

Molècula que conté un grup àcid i un grup bàsic que, per transferència intramolecular d'un protó de l'un a l'altre, es presenten ionitzats simultàniament, un amb càrrega aniònica i l'altre amb càrrega catiònica.

Evolució

J.V. Foix

Perquè no sigui dit. Que de tant en tant és bo de refugiar-se en paraules sàvies:

EL DIFÍCIL ENCONTRE

Ets i no ets, i visc del propi engany,

Sóc i no sóc, i palpo inútil borra,

Miro el florir de l’impossible tany

I el nom que et dius damunt la vasta sorra.

Per calls perduts i en pregones garites

Cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades

Clamo combat, i adjuro un contrincant,

I en mortes fonts enyoro ocells i fades

O en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

En vall ventós, entre fòssils i nacres,

Em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva

L’altre i no és? On és l’Etern Present?

Oh flam encès de cap a cap de riba!

Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

En les remors de la nit, per les platges,

Adoro el Res en múltiples imatges.

Calella de Palafrugell, juny de 1939

Polifem

-Cíclop, ¿em preguntes l'il·lustre nom? Vaig a dir-te'l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste, 

m'has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m'anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m'acompanya.

D'on se segueix i ens ho van dir fa molts i molts anys que no convé refiar-se de Ningú.

I menys si es dóna el cas que només tens un ull i t'exposes que te'l facin a la brasa.

Per bé que ja sabeu, petits amics, que per passar a la història dels herois i reconquerir el casal no convé tant fincar-se en la veritat com valer-se de l'astúcia i ser destre en l'engany.

Tingueu-ho ben present doncs tots els que heu posat proa a Itaca i aneu amb el lliri a la mà.

Festa Major

M'ha semblat que no m'havia d'estar de guarnir el meu carrer. 

Eps, i si cal, convidar-vos-hi:

Xaleu, xaleu, que el 9 s'acosta!!!!!!!!

Dia quinze

Projecte de vitrall per a un hipotètic mausoleu

I per amanir-lo, una mica de Villon:

     La mort le fait frémir, pallir,

     Le nez courber, les vaines tendre,

     Le col enfler, la chair mollir,

     Joinctes et nerfs croistre et estendre.

     Corps femenin, qui tant es tendre,

     Poly, souef, si precieux,

     Te fauldra il ces maux attendre?

     Oy, ou tout vif aller es cieulx.

En companyia de Panero:

     Que el silencio y las voces de los hombres

     sean el único himno a mi tumba

     porque el hombre es sólo dolor

     y espuma en la boca

     y temblor en los labios

     cuando hablo, más vil aun que el hombre

     y la vida es sólo

     una larga espera de la muerte.

I unes gotes d'Espriu:

     L'aire resplendent

     arrela en el plany.

     Ales de la sang

     drecen la claror.

     De la llum a la fosca,

     de la nit a la neu,

     sofrença, camí,

     paraules, destí,

     per la terra, per l'aigua,

     pel foc i pel vent.

     Salvo el meu maligne

     nombre en la unitat.

     Enllà de contraris

     veig identitat.

     Sol, sense missatge,

     deslliurat del pes

     del temps, d'esperances,

     dels morts,

     dels records,

     dic en el silenci

     el nom del no-res.

I havent completat aquest tríptic curull d'alegre amenitat em puc retirar. S'acosta l'hora de ben dinar i mal estaria que havent dedicat una estona a Thanatos ara no anés a prendre cura d'Eros.

Que n'hi ha d'haver per a tothom i es deure de cortesia.

Estiguin bonets.

Dia u

Variacions

sobre un tema de Händel

Les mans càlides i llargues

arrenquen del clavecí

velles tonades amargues

d'esquelet de violí.

Les mans rellisquen, serenes,

amb la mecànica justa

dels dits morts que passen denes

d'un vell rosari de fusta

                                                                                                                                      Octubre de 1933

Copio aquest poema de Màrius Torres mentre sento la Messe de Nostre Dame de Guillaume de Machault. Per encetar el retorn he rescatat l'embrió del que va esdevenir la imatge de l'anterior visita. Així -dec haver pensat- estableixes un pont entre una i altra entrada, i recomences com vas acabar, amb aquesta alegria que et caracteritza.

La meva devoció pels esquelets no m'abandona. Això és el que m'enganxa a aquest poema: "velles tonades amargues/d'esquelet de violí". Hi ha en les paraules d'un poema tanta possibilitat de ressonància que fa perfectament inútil la feina idiota d'interpretar-lo.

Ossos i paraules. Silencis. Anades i vingudes. Absències. Trama i ordit. Mortalla. Vida.

Retorn

Això és la joia

Això és la joia -ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

                                                                                           Màrius Torres

Robatoris

fa molts anys li vaig preguntar a Tísner quin sentit tenia haver traduït al català els Cent anys de solitud
va arrufar el nas i no em va engegar a dida perquè deuria pensar que la meva curta edat no valia l'esforç

no sé si el vaig acabar d'entendre
cosa que és amb tota evidència irrellevant

avui he decidit de respondre'm

homenatge/testimoni/ memòria

comiat i benvinguda:

La vida és una cançó estúpida

que es repeteix dia a dia

dient-me a cau d'orella: sóc absurda

sóc l'absurda flor de la vida

damunt la qual cau la cendra

i el paper s'habita d'insectes

i el llimac mulla amb la bava la vida

i és que el senyor Leopoldo María Panero ha fet mutis

i els comiats i/o els robatoris/benvigudes de vegades es confonen.

Remenant, remenant...

...m'he topat amb un volumet que va publicar La Magrana el 1978: 97 notes sobre ficcions poncianes. La pell de la pell.

M'hi he entretingut una estona. A banda del dibuix de Ponç que us he escanejat (tingueu la bondat d'alçar-vos, llevar-vos el barret i fer acatament) passo a copiar-vos un parell de textos de J.V. Foix que paga la pena de llegir (espero que encara no us hàgiu posat el barret):

1

Malfiem-nos dels tecnòcrates de la pintura i dels buròcrates de la poesia. Conjurats, ataquen el ver i el bell i s'arruixen ells d'orxates espesses, dalt les taules i els empostissats de la ràdio i de la tv. Malpenseu-ne, i no us atureu pas, a l'entrada de fosc, a cap cantonada. No tot és amor, tenora i flors, i als molls no hi ha ningú.

2

El pintor i el poeta clarividents dominen els fets. Si davallen a un avenc, furguen les terres d'una espluga o es capbussen en un gèlid estany, no és pas per perdre-hi el seny. Tot abisme els atreu i cap no els reté. En surten purificats i ardits. Per a girar l'herba amb les forques cal aire i saber.

I just en aquest moment, m'he recordat del retrat que em va dictar el meu rebesavi poc abans de morir i molt abans que jo nasqués:

Diuen que tenim una tirada. Així que tingui un mirall, us ho confirmaré.

A la gàbia. Muts.

Aixecava la persiana de la mà d'Estellés.

I avui resulta que tanquen els repetidors i que el País Valencià es queda sense mitjans audiovisuals en català.

Segueixo amb la persiana oberta. Ara a mig pal.

I reprenc Estellés, per allò que avui toca:

Closa la mà
que té la pedra.
Mai no es sabrà.

Passen les nits,
passen els cels,
els infinits.

Closa la mà
que té la pedra
que et ferirà.

Passa la cort,
galans i dames.
Torna la mort.

Calles i evoques
mentre murmuren
diverses boques.

Oh gran dissort.
Gira la dansa.
Guanya la mort.

Mare de terra, 1992.

(No oblido Vinyoli, però temps hi haurà.)

Persiana amunt

Per consell del meu confessor i guia espiritual (vid. ut supra) reprenc aquestes anades i vingudes a la falda d'Eumolp.

Com que aquest any tocarà fer memòria de Joan Vinyoli, jo us engaltaré una cita d'Estellés:

[...] em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,

els peixos implacables de cada nit que em van

assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,

mentrestant faig açò o allò i que de nit surten

de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen

els meus talons, els ulls, el baix ventre, l'esquena...

Es bo.

I punt.

Tanquem la paradeta

Marçal

Doncs resulta ser que a a dos pams del nas hi tenia La germana, l'estrangera de Maria-Mercè Marçal. He intentat recordar quan el deuria comprar. També he intentar esbrinar per què mai no m'havia vagat ni de fullejar-lo.

Preguntes perfectament inútils. Ni en sé la resposta ni, en el fons, tinc cap interès especial a obtenir-la.

Per allò que no sigui dit, l'he obert a l'atzar, una acreditada tradició que de tant en tant m'obsequia amb una sorpresa interessant.

Heus-la ací:

Víctima i assassí

van fer un pacte de sang

abans d'entrar plegats

en la dansa de la mort.

I així, després,

tot fou, només, un suïcidi.

M'ha semblat simpàtic. Una mica pretensiós, potser. Però té l'avantatge de la brevetat i m'ha fet somriure.

Se m'ha acudit que podria fer-ne un bonic comentari. Però m'ha fet una mandra enorme i, en comptes d'escriure'l, he optat per pintar-lo:

I d'aquesta discreta manera he ocupat un matí de desembre. Del dia 29. Un després del 28 i un abans del 30. 

Car bé hem d'acceptar que en qüestió de calendaris, les sorpreses no sovintegen.

2013 s'esllangueix

Estava especulant amb això dels bons propòsits i no sé si decantar-me:

a) per deixar de fumar

b) per guanyar una mica de pes

c) per apuntar de dret al cor de segons qui

S'admeten suggeriments.

(En el benentès que tots sabem que en la vida

 -i també en la mort- 

tot es redueix a un delicat equilibri de 

paelles, 

mànecs 

i punys.)

Doncs això...

Bones festes des de la cripta.

Proposta de Dicnoari

Atès que el respecte més escrupolós a la llibertat del noutadans a l'hora de prendre la denonoó llur en aquests moments de tanta transcendènnoa, vull proposar que, no més no durant un període trannotori, l'autoritat competent, novil o militar (no s'escau), acordi la suprenoó dels termes següents del Dicnoari de la llengua catalana:

sicosi

siderosi

silicosi

sil·lepsi

simbiosi

símfisi

simposi

sinapsi

sinàpsids

sincondrosi

sincrasi

sindèresi

sindesmosi

sineurosi

singènesi

singènesi

singenèsic

sinopsi

sinostosi

sínquisi

síntesi

sinuositat

sinusitis

Cas que no es fano, entendré que un hipotètic resultat afirmatiu de la consulta és fruit de l'hàbil manipulanoó dels noutadans i, evidentment, recorreré al Tribunal Constitunoonal.

Que en prenguin nota.

AssoCIaCIó

Era tan evident la referènCIa, que no he sabut reSIstir la temptaCIó de fer-la:

En fi, que un hom té les seves debilitats.

Una mica més d'acròstics

Si descartem els d'Ambroise Delone i el de Françoys Marthe, Villon treu el nas en tres acròstics més, els que es dedica a si mateix.

Dels tres, el que em fa més peça és el que tanca la Ballade des contre vérités:

Voulez vous que verité vous die?

Il n'est jouer qu'en maladie,

Lettre vraye qu'en tragedie,

Lasche homme que chevaleureux,

Orible son que melodie,

Ne bien conseillé qu'amoureux.

Ja em sembla bé això de fer-se present mig d'amagat entre els versos propis. Els dóna un no-sé-què de familiar i d'amigable, una mena de complicitat que em fa patxoca.

Ve a ser com la que estableix Espriu amb el lector quan remet a l'amic François quan tanca Petites cobles d'entenebrats dient:

Em dic Salom, fill de Sinera

Contempo el buit, mirant enrera.

I temps enllà, tan sols m'espera

desert, tristor d'hora darrera.

perquè ens ressoni el famós Quatrain:

Je suis Françoys, dont il me poise,

Né de Paris, emprès Pontoise,

Et d'une corde d'une toise

Sçaura mon col que mon cul poise.

Tot això són banalitats, evidentment. Sense elles, però, trobo que el camí de la vida seria una mica més rost.

Com deia la meva àvia: "Que trista és la vida del pobre manxaire".

I jo gosaria afegir: "Tothora ajupit i amb el cul enlaire".

Alabat sia Déu!

Una mica de Foix

A tu, reflex d'un altre tu en clausura,

Nu sense estany en pradell immortal,

Una en el flam, mes, de tan casta, impura,

Redol ombrós en vila sense hostal:

¿Imploraré ma pròpia captura

Agemolit, com si una mà cabdal

M'assenyalés fora clos i segura

El continent clarós que ignora el mal?

Si el real és la pura coneixença,

Tu no ets tu -singular accident,

Rastre imprecís en boscatge inclement-.

Ets tu i en mi, externs a l'hora tensa,

Solc d'absolut d'una Alta Complaença

Crema el Perfet amb flamejar de ment.

L´únic que m'inquieta del poema és que la Núria, per comptes de Mestres, es digués Cantaolzella.

Estaríem ara especulant sobre una variant de sonet difícil de documentar?

Ens hauríem decantat per la pastisseria industrial per comptes d'assaborir panellets d'obrador acreditat?

I és que davant d'un sonet amb acròstic inclòs, mai no saps quins pensaments pots fer.

La pregunta

Retorno molt breument a aquesta finestra per suggerir una possible pregunta per a la consulta que aviat se'ns farà.

(Jo, que sóc de mena innocentota, ho plantejaria com una qüestió de sí o no, que és el que em sembla més senzill, directe i eficaç. Però com que veig que el que ens agrada és embolicar la troca i gronxar-nos en els circumloquis que ens acompanyin al caire de l'abisme, voldria fer aquesta proposta per si a a algú li serveix de consol o entreteniment.)

En el context actual i vistes les circumstàncies,

(ben sospesats els pro i els contra, considerant el producte interior brut, el dèficit fiscal, l’index de preus al consum, la prima de risc, la sobirania tranversal, diagonal i  esbiaixada, i –cas que s’escaigui– les clàusules del Compromís de Casp i del Tractat de Tordesillas):

Vostè està d’acord que Catalunya sigui:

Un estat independent
Un estat independent dintre d’Europa
Un estat independent fora d’Europa
Un estat normalillu, arregladet, vaja, com els altres
El Triangle de les Bermudes
Una regió simpàtica i amable amb llengua vernacla i botifarra amb mongetes
Una colònia de Klingon
El somni de Milton
Casa meva (que és cas vostra, si és que hi ha hi ha cases d’algú)
No sé massa què, però m’és igual

 (Entre els encertants del resultat de la consulta se sortejarà una estada de quinze dies amb totes les despeses pagades al balneari de Karlovy Vary.)

Doncs sí

Ho volem tot, que ningú no es confongui.

Reciclatge

Com que comença un nou curs i tinc per costum fer-me una bonica agenda que m'acompanyi durant els mesos que han de venir, he mirat de triar una discreta  imatge que em faci companyia cada dia de cada dia (i les festes assenyalades també).

He regirat el meu bagul i a la fi he conclòs que podia reciclar aquest dibuixet que fa temps que hi descansava, amb el discret afegitó de les dues dates que ara el flanquegen.

Aquí tenim doncs l'amic que m'acompanyarà en els mesos a venir.

Tinc per mi que mantindrem alegres col·loquis. Si d'algun se'n derivés un corol·lari que valgués la pena de fer-vos arribar, em comprometo a transcriure'l amb la deguda diligència.

Perquè sembla que ha arribat hora que si ell s'exhibeix tal qual, jo ja he recuperat la carnadura indispensable per transitar per aquest món.

Que segueix essent de mones. Us ho certifico.

Ni Espanya ni França

Sembla que de mica en mica anem recuperant les formes. Encara que el procés és lent.  A data d'ahir em veia de tots colors i a dia d'avui faig un posat una mica esverat. Deu ser cosa de les lectures.

Malgrat el títol (que subscric per allò que sóc tenaçment obsolet i m'il·lusiona allò dels Països Catalans) hi ha coses dels nostres veïns del Nord o de l'Oest que em fan patxoca.

Aquí en va un tast:

Estavas, Lobilla, muy vergonçosa,

vendiendo la onrra del triste marido,

de rezios cojones tu seso vencido;

quesiste ser puta, mas no desseosa.

¡O siglo nuestro, edad trabajosa,

sí hallarían los que a esta buscassen

do desarrechar, si bien lo pagassen,

aunque toviessen la pixa samosa!

I un altre:

Coquillars enaruans a ruel

Mon ys vous chante que gardés

Que n'y laissez et corps et pel,

Qu'on fist Colin l'escailler

Devant la roe babiller;

Il babigna pour son salut;

Pas ne sçavait oignons peller

Dont l'amboureux luy rompt le suc.

Siguin de Villon o anònims, aquests versos m'entretenen.

Com aquests que vénen ara (que no diré de qui són, per allò dels centenaris i les discrecions):

Hadassa, la bella flassa,

si volies fer pipí,

per què t'has fixat en mi,

trist i pobre galiassa?

A mig camí de bagassa

i mulassa m'has mostrat

l'esca grossa del pecat

i, com gossa eixarrancada,

m'has llençat tota l'aiguada

pel meat esbalandrat.

I ja n'hi ha prou. Com que els teixits van creixent i els progressos de la neurociència ens auguren grans reconstitucions, no tinc cap dubte que d'aquí quatre dies tornaré a tenir cervell i podré lligar textos d'un més gran interès.

Fent dissabte

Tenia unes certes ganes de tornar a fer visita a Eumolp i de reprendre aquestes incursions períodiques  a la pantalla. Però en el combat entre l'acció i la galvana, aquesta s'ha mostrat fins ara implacable.

Per això he mirat de desempolsegar la casa i airejar els racons.

Sembla que de moment he aconseguit fer emergir la closca. Però la massa flonja que s'hi hostatja encara la tinc una mica rovellada.

Però un pas és un pas. Qui si sap si temps a venir trobaré esma per arrenglerar prou lletres per articular un discurs esbarjós.

No se sap mai.