Una mica de mi

Des de dalt de l’escala el món es veu petit. Ordenem-lo: a l’esquerra el passat, a la dreta el futur; a dalt el somni, a sota l’oblit. La lògica (beneïda mentida) mana que el botó de la creu sigui l’ara, l’instant. Ara que hi penso... el botó és de la creu? O potser són les rodes que tenen botó. Cert, són les rodes.

És un record de menut, després no m’hi he tornat a fixar. Quan mirava les rodes dels carros em semblava que giraven en direcció contrària a la lògica i natural. Potser per això mai no he confiat massa en la lògica. Malgrat això, crec que tothom em veu com una persona racional. Vull dir / volen dir / volem dir: assenyada i reflexiva.

Tinc el cap ben moblat. Sé sumar i restar, multiplicar i dividir. Sé que el tot és més gran que la part. Que la causa precedeix la conseqüència. I un cert gust per cenyir en paraules els diversos desconcerts que m’entrebanquen el dia a dia.

Em sé ferotgement individualista, però passo per col·laboratiu. No m’agrada manar, però m’irrita que no segueixin el meu dictat. Però no ho confessaré mai: que els altres / l’altre / el no jo / l’univers sencer pensin el que vulguin. Hi dono una gran importància però no m’importa gens.

La seducció és un art d’equilibris. O la manipulació. Seduir és manipular? Una fràgil arquitectura de paranys. Per això sento una flaca especial per les aranyes. Que acompanya, naturalment, la inevitable dosi de repugnància.

M’estimo més la simetria axial que la radial. Imagino que així reconec la meva condició de mamífer. La biologia té les seves servituds.

I no voldria oblidar els miralls, la gran incògnita. De la mateixa manera que mai no contemplaré en directe el punt central de la meva esquena, em moriré sense saber què reflecteix el mirall quan no hi sóc davant.

Aquestes i altres coses m’ajuden a viure.

I una mica de lletra. I una mica d’oblit.