Me l’he guardat pel final perquè és un poema que no me’l sé acabar.
Hi trobo moltes coses que m’interessen, però avui em limitaré a destacar-ne l’arquitectura i el moviment: triangle i espiral.
El triangle me’l suggereix el plantejament: del general al particular. De la reflexió sobre la condició humana, la lent de la càmera cenyeix el camp fins al moll de l’os, la mort personal i intrasferible.
L’espiral me l’indiquen aquestes arrels que estrenyen el cos del poeta i n’extreuen l’ultim alè de vida.
I m’agrada com capgira el tòpic de l’arbre i, ale hop!, de símbol de vida me’n fa encarnació de la mort.
I també em plau que lligui la primavera de l’arbre i la seva florida amb la mort de qui l’alimenta. Bonica paradoxa: la vida de la mort és la mort de la vida.
Bé, així em parla a mi, que si vas a mirar... potser diu altres coses.
(Fet que ni m’inquieta ni em treu el son: al capdavall tots les enfilem per on podem i avui és el Dia Internacional de la Poesia. I que cadascú hi trobi la seva.)
"Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia"
Pere March
Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila,
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.
En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i, creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.
Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.
Ah, és de Màrius Torres. Per si de cas algú no el situava.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada