Rutines

Cadascú té les seves rutines. Jo estimo les meves, perquè em donen un plus de seguretat. Així, el meu pas per aquesta mena de món inintel·ligible que m’hostatja pren una dimensió més aquietadora.

La rutina dels diumenges consisteix –al pic de les deu–, a anar a comprar La Vanguardia i l’ Ara. Afegits a la pila de El Punt-Avui, que deixen a la meva bústia entre sis i set, puc tirar-me coll avall una mica de tinta fresca per acomboiar el lliscar amable del dia del Senyor.

Rutina dins la rutina, un article que no estalvio és el de Joan de Sagarra: algunes opinions a banda, és un senyor llegit, i això sempre fa respecte.

Avui hi he trobat una al·lusió a un disbarat atòmic perpetrat per una esparpillada cronista de la campanya electoral a 8TV:

“La campanya electoral ha estat farcida de disbarats. Molts han sortit dels llavis dels polítics, però també dels periodistes que han cobert els mítings. Dimecres a la tarda al programa de Josep Cuní (8 al dia), una reportera ens informava, en directe, del míting de Rubalcaba a Màlaga i, de sobte, ens va dir que Felipe González hi participaria, però no de “cos present”, sinó a través d’una filmació. A elegir: o virtual o cadàver.”

Quan el dia de marres jo també vaig sentir aquesta espifiada, confesso que em vaig alçar de la butaca i vaig proferir diversos improperis. Fins i tot vaig suggerir que la interfecta es mereixia que li introduïssin la carxofa per via rectal, a veure si així assumia que si hom bada boca davant del respectable, aquest té el dret a suposar que qui ho fa controla l’eina amb què es guanya les garrofes (la llengua, vull dir; no el micròfon).

La meva dona, que és molt sàvia i ja em coneix, va alçar una parpella i em va recomanar calma. “París potser val una missa, una bleda no justifica un infart”.

Però és que plovia sobre mullat. No feia massa dies, en una aula on vegetem setze humans (un en trànsit d’extinció i quinze plançons de futur) vaig gosar ironitzar sobre la seva atenció a les meves doctes deposicions sobre Nietzsche i Maragall utilitzant la mateixa imatge (la dels cossos i la presència) i em van mirar amb uns ulls de peix bullit que em van obligar a fer una mica de divulgació sobre els hàbits funeraris de la civilització occidental.

No cal dir que m’hi vaig recrear i els vaig il·lustrar, entre altres coses, amb la connexió existent entre les defuncions, les vetlles i el consum d’Anís del Mono. Ho van resistir amb estoïcisme, que és una gentilesa que tinc per costum agrair-los. Però no sé què durarà en la seva memòria –els meus alumnes podrien competir amb els peixos i quedarien en tercera posició– el significat abstrús de l’expressió “estar de cos present”.

En fi, com que em sembla que ja fa molt que ocupo –metafòricament parlant, és clar– aquesta reposada posició en els diversos àmbits i espais on deambulo, no m’hi posaré pedres al fetge i, acceptant que el meu mal no vol soroll, optaré quan em toquin les absoltes per fer l’ànec sense tocar el botet.

Que brams d’ase no pugen al cel.

Iaio dixit.