Em vaig topar amb Pere Felip Monlau quan tafanejava en la cosa de la Renaixença. Hi passejava de la mà d'Antoni de Bofarull i de Blanca, l'òrfena que es va treure del barret per fer una mica de n0vel·la i una mica de pàtria.
Han passat els anys, i ara és hora que en Felip i jo ens saludem cada dia. No ens fem massa cas, perquè tampoc no és qüestió de portar les intimitats al límit de la irritació: els matrimonis de llarga durada basculen sempre en el fulcre delicat de la mútua ignorància.
Però avui l'oracle Google m'informa que se celebra no-sé-massa-què del senyor Daguerre, i a mi m'ha fet goig de retreure aquí que en Monlau, en Roure i l'Alabern van fer l'11 de novembre de 1839 la primera fotografia (perdó, daguerrotip) a Barcelona, segons que conta el "Diario de Barcelona", notícia que podreu contrastar així que tingueu un moment per passar-vos per l'hemeroteca.
Diuen que van retratar la casa Xifré. Prèviament havien avisat que ningú no sortís als balcons -perquè això hauria espatllat la imatge- en el lapse de temps marcat per dos trets d'escopeta.
El sistema em sembla enginyós, per bé que té un punt de bel·licista. Cal suposar, però, que ni un tir ni l'altre estaven destinats a liquidar cap dels hipotètics tafaners, sinó que es tractava d'un simple recurs acústic per evitar intrusions extemporànies.
No us càpiga dubte que si la tingués, afegiria la imatge de l'edifici daguerrotipat.
Per si us serveix de consol, us plantifico una d'aquestes senyores que de tant en tant trec a passejar per aquests paratges.
I així satisfac dos propòsits:
Carn morta, evidentment.
Però avui l'oracle Google m'informa que se celebra no-sé-massa-què del senyor Daguerre, i a mi m'ha fet goig de retreure aquí que en Monlau, en Roure i l'Alabern van fer l'11 de novembre de 1839 la primera fotografia (perdó, daguerrotip) a Barcelona, segons que conta el "Diario de Barcelona", notícia que podreu contrastar així que tingueu un moment per passar-vos per l'hemeroteca.
Diuen que van retratar la casa Xifré. Prèviament havien avisat que ningú no sortís als balcons -perquè això hauria espatllat la imatge- en el lapse de temps marcat per dos trets d'escopeta.
El sistema em sembla enginyós, per bé que té un punt de bel·licista. Cal suposar, però, que ni un tir ni l'altre estaven destinats a liquidar cap dels hipotètics tafaners, sinó que es tractava d'un simple recurs acústic per evitar intrusions extemporànies.
No us càpiga dubte que si la tingués, afegiria la imatge de l'edifici daguerrotipat.
Per si us serveix de consol, us plantifico una d'aquestes senyores que de tant en tant trec a passejar per aquests paratges.
I així satisfac dos propòsits:
- afegir una nota de color a aquest text que té un pèl d'eixut
- complir una certa promesa de vestir els ossos que freqüento amb una mica de carn.
Carn morta, evidentment.
.JPG)
1 comentari:
M'ha agradat com feu anar això dels matrimonis de llarga durada, i és que, ja em perdonareu, però llegint-vos m'he acabat despistant, potser per això o perquè el comparteixo amb un Felip, i el cap, ja se sap, va a la seva els dissabtes al matí. Carn morta o moribunda, que n'és tota, ves que hi farem! Salut, mestre!
Publica un comentari a l'entrada