...i 2

Podríem dir que hem trobat una monja solidària, disposada a acreditar una certa capacitat de risc i de voluntat de provocació en aquesta hora de grans debats.

Però és evident que no.

No és més que una de les moltes variants de l'erotisme projectat sobre un fons de pretesa transgressió.

Diuen els entesos que un dels motors de les diverses exhumacions que practicaven els catalans a l'hora de cremar convents es nodria de les fabulacions sobre els secrets ignominiosos que ocultaven les criptes.

No em consta si aquestes pràctiques eixelebrades i un pèl repugnants van donar grans resultats i van sortir a la llum testimonis fefaents de tortures diverses i/o avortons momificats. Jo més aviat diria que no, perquè sóc del parer que la realitat és sempre més monòtona que la ficció, però aquesta és -com tantes- una opinió que no puc fonamentar en cap element provatori.

De tota manera, si he reclamat la presència d'una icona com aquesta és perquè un d'aquests dies he sentit a la ràdio un senyor que té molt duros i un passat molt d'esquerres comparar la cosa de la burca amb la cosa de la clausura, i mira, he pensat que faria bonic esprémer l'estirabot fins al límit de la idiotesa.

Jo tinc la sensació que entre tots plegats hem perdut el nord. Bé, el nord, el sud, l'est, l'oest i , si em colleu, el nord nord oest, que és més esbiaixat i per això fa més bufó.

Per què parlem de vestits si hauríem de parlar de por?

De debò ens amoïnem per la senyora que va dessota de la pelleringa tèxtil? Us concediré que una mica sí, però només una mica. I si és així, a què treu cap tantes disquisicions? Obligar una dona a posar-se una funda és una cabronada de l'alçada d'un campanar, per la simple raó que obligar algú a fer alguna cosa manifestament imbècil és pròpia d'imbècils.

Diu algun senyor públic (les senyores públiques tenen un altre ofici...) que de moment no cal fer-ne massa soroll: són cinc o sis.

Dit d'una altra manera, si només tenim un escarabat a la cuina, se'ns estarrufa el bigoti però no ens tremolen les cames: hi ha qui el trepitja, hi ha qui recorre a l'escombra i els més tecnificats demanen ajut al senyor Cucal. Deú nos en guard d'imaginar una catifa negrosa i bellugadissa barrant-nos el pas fins al frigorífic. Quina tos que passaríem...

El que em temo és que tanta obstinació a agafar-se-la amb paper de fumar fa que ara ens trobem presoners de la nostra pròpia poca substància.

Digueu-me sinó qui és el guapo disposat a traçar la ratlla després d'haver-nos passat una generació esborrant-les totes?

Per això em refugiava ahir en l'estètica, que de les moltes coartades possibles, és la que ens pot ajudar a retrobar el sentit comú.

El qual, amb tota evidència, és el menys comú de tots els sentits.