El dubte metòdic

El dubte és inherent a la condició humana.

D’on vindria si no l’èxit de la margarida? Tothom sap –i és profecia– que l’única virtut d’aquesta flor insípida és deixar-se arrancar els pètals al ritme de l’alternança inquietant de qualsevol interrogant metafísic que li plagui de plantejar al cagadubtes de torn. Per la resta, és una flor banal i perfectament prescindible.

Diuen els estudiosos que va ser emparant-se en l’encert de qualsevol disjuntiva que es llenci a debat, que Shakespeare, mig embriac en un racó de taverna llardosa, va escriure allò del “to be or not to be”. Hi ha qui sosté que s’hi pot trobar la influència de Lubitsch, però qui ho defensa comet pecat d’ucronia, una tendència que encara no és del tot acceptada en els cercles intel·lectuals de més gran solvència. Temps al temps, que de més verdes en maduren...

Potser March seria un referent més cronològicament admissible, però de tots és sabut que Shakespeare, si bé dominava el català, no sabia ni una engruna de valencià, la qual cosa justifica que abandonem aquesta línia d’hipòtesi:

Així com, cell qui desija vianda

per apagar sa perillosa fam

e veu dos poms de fruit en un bell ram

e son desig egualment los demanda,

no el complirà fins part haja elegida

sí que el desig vers l'un fruit se decant.

El que sí que està fora de dubte és que en la memòria genètica de l’il·lustre poeta de Gandia hi feia niu la imatge que encapçala aquesta disquisició. La instantània va ser aconseguida per Pere Felip Monlau (amb una càmera que li va prestar Louis Jacques Mandé Daguerre) en una marrada que va fer per Capellades camí de la seva estada a Madrid. Va tenir la sort que s’havia materialitzat un Homo antecessor Cathalaunicus just en el moment que reflexionava sobre la seva projecció de destí en l’univers, i no va deixar escapar l’avinentesa.

El sentit de la imatge és transparent i alliçonador: quina de les dues píndoles m’ha de fer més dolorós profit? La cantelluda que em pesa a l’esquerra o la polida que sostinc a la dreta?

Amb tot, el que no estem en condicions d’escatir, i ja ens sap greu, ja, és si la ingesta de la pedra s’havia de fer per via oral o per via anal.

Tot i que, ateses les amenes circumstàncies que adornen la història nostrada, aquesta és una pregunta que no deixa de tenir una fàcil resposta.