Ataràxia

M’informa el diccionari que aquesta bonica paraula designa l’estat de tranquil·litat i d’impassibilitat de la persona, que no és torbat per cap desig ni passió.

Fins aquí, anem bé.

Ja em complica una mica més la cosa si m’he de decantar per una ataràxia d’arrel epicúria, estoica o escèptica.

Si opto per la primera, he de descartar plaers, si més no aquells que acaben reportant més dolor que el plaer inicial. Si em decanto per la segona, m’he d’esforçar en la virtut i aprendre a diferenciar les coses que depenen de mi de les que no. Si tiro per la banda dels escèptics, m’he d’aplicar a dubtar de tot el que he conegut fins ara.

La cosa de l’escepticisme em sedueix, és veritat. Les certeses, ultra difícils d’assolir em fa l’efecte que són d’un avorriment plumbi. Si Epicur m’encarrila pel camí de la renúncia, toca un punt sensible de les meves debilitats.

Però què coi, ataràxia per ataràxia, jo em quedo amb l’estoica. Sempre he tingut pels estoics una simpatia especial. Potser perquè se’ls va inventar un tal Zenó de Cítion, que era deixeble del filòsof cínic (ai, els cínics... quin tremolor) Crates de Tebes, potser perquè és una doctrina de base materialista (ai, el materialisme...), potser perquè va influir força en el Renaixement (ai, el Renaixement...)...

I mira, perquè al capdavall en qüestió d’ataràxies em reclamo de Joan Palom.

Sí, esclar, jo me lo guis, jo me lo com!