De renecs i altres fineses

L'any 1991, Parsifal Edicions va publicar un volumet titulat Argot barceloní. Atès que a la portada hi apareix un genèric "Guies Parsifal de Barcelona", goso suposar que aquest no deuria ser l'únic atemptat que van tenir la gosadia de perpetrar.

Així que comencem a llegir, el suggeridor títol de Per si de cas... (a tall de pròleg) ens posa en alerta:

"Potser amb la finalitat de contribuir a la reivindicació del barceloní, dialecte no admès per les doctes institucions de la nostra normalització, que l'han rebaixat a la categoria de simple registre, tot oblidant que és l'idioma parlat pel més del 28% de la ciutadania catalana, els autors, cap dels quals, val a dir, és filòleg, han gosat treure aquest vocabulari del que es parla pels carrers de la capital de Catalunya." (p. 5)

Deixant de banda que el mínim que se'ls podria demanar era que tinguessin clara quina intenció els guiava (el "potser" ja convida a deixar la lectura) i que tenen un curiós concepte del servei que els hauria pogut fer la sintaxi (a veure qui és l'espavilat que em troba l'antecedent del relatiu de l'última clàusula), se'ls ha de reconèixer modèstia i sinceritat: ni l'Antoniu (sic) Sánchez, ni en Rafel Taixés, ni en Rafael Tasis són filòlegs. Podem estar tranquils.

Els barruts tenen l'avantatge que les deixen anar com les ases els pets. Una mica més avall llegim:

"No és pas una obra definitiva; hi ha, quin dubte cap (sic) nombroses llacunes pel fet que els autors, (sic) no han fet un treball de camp exhaustiu ni s'han trepitjat tots els barris de la gran urbs (sic, sic, sic)." (p. 6)

I, com que no volen deixar res per verd, conclouen:

"Finalment, i sense voler entrar en disputa sobre el català anomenat light i el més pur o genuí, ens decantem per la llengua que té en la seva forma d'expressió oral la principal via de difusió. Així, per posar un exemple, volem aclarir que entre vaixell i barco, triarem el segon, com preferim vivenda a habitatge i sello a segell; de forma similar entre papa i papà escollirem el que no es confon amb el cap de l'Església Catòlica. D'altra banda, entre sostre i tetxo, entre mantega i mantequilla o entre escombreries (sic) o bassura triarem la solució menys adulterada". (p. 7)

I tan amples, els xavals...

Eps, però n'hi ha una de millor. Si el lector té paciència i arriba a l'última pàgina es troba amb aquesta delícia:

"Avís als col·legues

"En aquesta edició hi hem detactat (sic) un bon nombre d'errors tipogràfics que les presses per sortir a temps ens han impedit de corregir. Quan treguen (sic) la pròxima farem una revisió exhaustiva, paraula. " (p. 112)

Ja sé que hi ha més belles maneres de perdre el temps, però si l'Antoniu, en Rafel i en Rafael van trobar la seva, jo me n'aprofito per donar-me peu a mi mateix i fer la meva aportació al cabal de renecs que il·lustren la molt noble llengua catalana: "Mecàgon els collons de l'Anticristo!"

No sé si el dicteri pot aspirar a ser barceloní (jo sóc de Gràcia i no me'n considero, Déu me'n guard!), però deixant de banda si sóc filòleg o no (cosa que no té la menor importància) volia fer aquesta modesta contribució al patrimoni de les vostre hipotètiques flastomies en un dia tan amè com el d'avui en què el molt distingit Tribunal Prostitucional ha decidit no decidir.

Doncs això.