Paneroles

Tinc per Gregor Samsa una simpatia molt especial. Potser perquè em va costar fer-me'n amic, aquesta és la veritat veritable de bon de veres vertadera.

A diverses represes havia intentat tirar-me coll avall allò de La transformació i no podia superar una mena d'angúnia que em prenia d'imaginar amb tota mena de detall el bellugeig de les potetes així que jo encetava el relat i en Gregor es deixondia. Breu, que ho deixava per a millor ocasió i arringlerava el llibre a la lleixa dels que m'han anat derrotant. (Sigui dit de passada, hi ocupen un lloc de preferència el Paradiso de Lezama Lima, A la recherche du temps perdu de Proust i l'Ulisses de Joyce; però no hi fa res, de més verdes en maduren.)

Però va venir un dia que vaig anar tirant, tirant i tirant, i heus ací que no em raca de proclamar que em sento ben incapaç d'esclafar cap escarabat. I no pas pel crec-crec inevitable, que també, sinó perquè mai no em sabré estar de reverenciar l'implacable artilugi narratiu que et porta del fàstic inicial a la més devota tendresa de les últimes pàgines.

Ja sé, ja sé, que Kafka hi diu molt més. Però què hi voleu, a mi em basta d'admirar-lo per ser la mena de cervell que et pot obligar a estimar una panerola.

És per això que quan em vaig topar amb aquesta il·lustració de J.J. Grandville, vaig comprendre que havia fet coneixença amb un tipus que m'interessava. Pel que en sé fins ara, es deia Jean Ignace Isidre Gérard i va viure entre 1803 i 1847. La processó que em dóna peu a escriure aquestes ratlles és del 1829 i forma part de Les métamorphoses du jour. Cosa que vol dir que s'avança 86 anyets a les transformacions que a mi em delecten.

Tot plegat fa que aquest 2010 se m'afiguri un any atrafegat: no tan sols he de furgar en la cosa del patacot, sinó que a més m'he d'il·lustrar en la coneixença d'un il·lustre il·lustrador que aportarà llustre a la vastitud de les meves molt diverses i acreditades ignoràncies.