En la cosa de les pantalles, cada casa és un món. O no, que tampoc no discutirem per això.
Avui em plau de compartir amb vosaltres l'amic que em dóna el bon dia quan a hores petites connecto la màquina. El vaig triar perquè té un somriure deliciós i la positura exacta per encabir-hi el bonic rellotge que canta els quarts i les hores. A banda que això de no perdre de vista la precisa dimensió del futur que m'espera, m'ajuda a sentir-me ben instal·lat en el món a l'hora que em disposo a deixar que m'engoleixi i, endemés, afegeix un extra de dolçor al te que em desvetlla.
No sé que us retopa la vostra màquina quan us hi encareu. Fins i tot concedeixo que l'actitud més adient és no concedir-hi la més mínima importància i conformar-se amb el blau convencional o el cromlech tan socorregut. Em sembla plausible. Però deu ser que jo sóc dels qui tenen una certa tendència a marcar territori i també m'agrada que el rectangle amb qui dialogo sigui una mica casa meva.
I és que, si anem a mirar, qui no té feina (¿?) el gat pentina.
.JPG)
3 comentaris:
el mòbil em diu: "Bon dia guapa!", abans, l'ordinador em saludava amb un: "què desitja sa majestat", però ara em saluda una preciosa imatge de l'horitzó ple de muntanyes nevades vistes des de Montserrat. Perquè el memento mori m'és igual, tan segura tingués la lotto com això! :)
Tanmateix ho trobo força divertit, és fix o mòbil?
Els esquelets són la meva flaca, com ja saps.
Però ara em saluda un ramat de cabres totes acolorides: marró, blanc, negre... des d'un bosc de Mont-ral. Em miren amb curiositat. Ja ho crec, que marquen territori, i de quina manera.
Tenia una certa sospita que tots tendim a moblar els nostres espais amb andròmines que ens els fan amables. Bo és confirmar-ho.
Clídice, ja m'agradaria a mi tenir un domini com el que acredites per animar la meva pantalla amb una dansa (que no seria gens macabra, cal dir-ho). Però hom arriba fins on arriba, i cal acceptar-ho.
Olga, ja em plau que compartim flaques. No sé si la dèria pel esquelets és massa comuna, ni m'he parat a pensar d'on em neix. Sigui com sigui, des que en tinc memòria sempre m'han semblat uns amables companys de viatge. I que sigui per molts anys, no cal dir-ho.
Publica un comentari a l'entrada