De padrons i cementiris

Vagi per davant que em sento immensament feliç que el senyor Guardiola hagi compromès la seva paraula i que tots puguem dormir tranquils sabent que de cara a la propera temporada el millor entrenador de tots els temps seguirà a càrrec del millor equip del món.

Buf.

I que consti que no tinc res contra el senyor Guardiola ni contra l'equip que molt dignament entrena. Al contrari, he d'admetre que aquest míster de cognom tant procliu a l'estalvi em sembla una bellíssima persona, dotada d'un cert sentit comú i d'una certa contenció, virtuts davant les quals mai no dubtaré a fer barretada. Però el que ja m'estava resultant insuportable era l'obsessió maníaco-compulsiva amb què, posés la ràdio a l'hora que la posés, un locutor amb un vague coneixement de la llengua que compartim s'entestava a informar-me de l'estat de la qüestió.

Descansem en pau i celebrem-ho.

I és el tema del descans etern el que em porta a destorbar una mica la vostra atenció. Una polèmica que sura una mica per damunt de la contingència és el de quin serà el destí del cementiri nuclear que sembla que cal posar en solfa. Tinc per mi que aquest serà un debat que farà vessar rius de tinta, alguna llàgrima i que es prestarà a queixalades polítiques i sentimentals diverses.

A mi, això dels cementiris, em tira. Són llocs de repòs, amb estadants d'una quietud exemplar i que es presten sense estridències a la meditació i la tranquil·litat. Qui en dóna més?

El que ja no tinc tan clar és si en la seva versió atòmica em sentiria massa convidat a tenir la mateixa mirada benvolent per a aquests llocs. I és que potser no em fan figa les cames si penso en una corrua d'esquelets fent "uuuuuhhhhhhhh" en una nit de lluna més o menys plena, però si que se m'eriça el borrissol si penso a veure'm contaminat per una radiació invisible o m'imagino enlairat per una pirotècnia diabòlica desencadenada per una reacció en cadena imprevista i no desitjada.

Si aquesta desgraciada circumstància la creuem amb la difícil ubicació legal dels qui no tenen papers, potser caldria arriscar-se a incloure en la molt diversa gamma dels suborns que l'Estat ofereix al municipi que assumeixi el repte de conservar l'urani en trànsit de defunció activa un plus extraordinari d'aportació pecuniària per tots el empadronaments que faci.

Eps, i que jo el primer. De papers en tinc, però m'assignen un codi que m'engavanya i potser consideraria la possibilitat de ser censat com a apàtrida en un municipi fluorescent. I fins i tot em prestaria voluntari a encarregar-me de tenir cura de flors i làpides al peu d'un bidó que suquegés.

Que més tèrboles maneres hi ha de passar la trista vida....