Tomàs Garcés

Remenant papers, em va venir a trobar una edició facsímil que l'any 1976 Leteradura va fer de Proa, revista que va editar Joan Salvat-Papasseit l'any 1921. Venint de Bernat Metge, em va semblar que em convenia un bany de modernitat, i he dedicat alguna estona a fer veure que llegia atentament.

I m'he trobat amb aquest article de Tomàs Garcés. I m'he adonat que això del pas del temps, en algunes coses, és ben relatiu. I per això us en faig partíceps, perquè aquestes constatacions, i algunes altres, ens fan la vida amena i esbarjosa.

El mite de l'"Espanya Gran"

En els capítols V, VI i VII de “La Nacionalitat Catalana” s’hi condensa la tasca més original i constructiva de Prat de la Riba. Els mots “provincialisme”, “regionalisme”, inexpressius, són rebutjats i substituïts per “nacionalisme”. Catalunya és una nació, heus-aquí l’essencial. I “essent la nacionalitat una unitat de cultura, una ànima col·lectiva, amb un sentir, un pensar i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la seva facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat”.

La conclusió no pot ésser més lògica. I l’acceptació d’aqueix principi condueix necessàriament a una tendència separatista. Catalunya-Nació, ha de transformar-se en Catalunya-Estat, en una superació fortificadora, en un aprofitament integral de la seva vida ètnica. Mentre això no sigui, mentre un altre Estat arbitrari disposi de la nació catalana i la uniformi amb països que no tenen res en comú amb nosaltres, Catalunya ha de considerar-se una nacionalitat opresa. L’impuls natural dels nacionalistes catalans, una vegada feta aquesta clara afirmació, ha d’ésser el cercar la llibertat de Catalunya en un deseiximent de tota cosa estranya, de tot poder absurd que prescindeix de la voluntat del poble.

Havem dit l’impuls natural perquè, reflexivament, poden oferir-se al plet nacionalista altres solucions que la separació. Prat de la Riba mateix n’és un exemple: després de precisar el fet de la nacionalitat catalana, observa, girant-se de cara a la història, que “el món ha d’encaminar-se a fer Estats més complexes, més grans cada dia, fins arribar a l’Estat-Raça, a l’Estat-Continent, i després a la meta final, a l’Estat-Univers, a l’Estat-Humanitat. I volent agermanar les “dues lleis correlatives:la de la llibertat que implica l’autonomia i l’autenticitat socials, la de la unversalitat que porta a la construcció de potències mundials”, apunta a una solució eclèctica: la federació espanyola.

Recordem ara l’esperançament d’èxit que aquesta teoria va infondre en les multitud catalanes. Aquell romàntic i eficaç tot o res fou substituït pel mite de l’Espanya gran. Recordem ara, també, el fracàs que la solució ha tingut. Pot ben dir-se que Prat de la Riba, com a director, ha fracassat amb ella: “La Nacionalitat Catalana” és un formidable document, una monjoia que senyala el camí ascendent de les nostres exigències. Però ja no és una arma de combat. Aquells clams fraternals que seguien a l’afirmació de la personalitat de Catalunya s’han ofegat entre la cridòria diversa. Aquella “Espanya gran” ha deixat d’ésser un mite, una idea generadora d’accions, per devenir no una utopia irrealitzable sinó una possibilitat inconvenient. Preferim una Catalunya petita, digué el Bofill i Matas en un moment de sinceritat. Una altres voldríem una Catalunya gran. Però l’Espanya resta al marge.

Després de tot, el fracàs de l’espanyolisme reflexiu de Prat de la Riba era cosa fàcil i necessària. Quan un poble se sent oprès, mai no iniciarà una política federalista amb l’opressor. El gest natural és l’apartament, amb totes les seves conseqüències. De primer cal obtenir la llibertat de Catalunya. Després ens federarem si ens convé i en pau. El que no s’ha de fer és aplegar en una teoria nacionalista dos postulats com els de la personalitat de Catalunya i de la unitat política d’Espanya. La gent, tard o d’hora, es convenç que són irreductibles.

El llibre de Prat de la Riba, amb tot i la seva grandesa, no és el formulari de les noves aspiracions. El mite de l’Espanya gran ha deixat d’existir. Les joventuts d’ara són molt lluny del “punt dolç” covard, i de l’arbitrarietat salvadora, i de la solució política, diplomàtica que resol com qui res les més greus contradiccions. Els temps d’ara són temps d’heroisme, i poc a poc a tots els cors on s’hi havia encès el delit d’una Espanya gran, s’hi construeix ara el mite de la Catalunya independent.