dilluns, 28 de desembre de 2009

Santa innocència (2)

Prop de ca meu hi ha la casa que Lerroux va posar a la seva querida. Això m'han dit, i jo m'ho crec. A què trauria cap ara dubtar dels dispendis amatoris dels demagogs de torn?

Els temps han modificat els paisatges externs i també els subterranis. A alguns metres per sota d'on sec, en discreta convivència amb les clavegueres, hi ha un refugi en bon estat de conservació i, si furguéssim amb perseverança pels seus rodals, estic segur que podríem remenar l'ossada d'alguna monja oblidada. El convent que hi havia se'l va endur la guerra i, per bé que a algunes de les mòmies les van treure a prendre la fresca, jo tinc per segur que d'altres van quedar en el bon repòs de la cripta i dormiten encara esperant algun probable cataclisme que les retorni a la llum.

Al capdavall, les ciutats són com les cebes, i creixen a còpia de capes de difunts que les van engruixint. Metafòricament parlant, és clar, que els principis més elementals de la racionalitat i de la higiene han aconsellat des d'un bon principi establir fronteres de convivència ben delimitada entre els qui encara vegetem i els qui ja són vegetals.

inhabilitada metáfora
la vida no es un río
ni una cloaca
en una sucesión
dialéctica
de voluntades
sobre cadáveres
de frustraciones
olvidos
assesinatos
fríos i piadosos
silencios
culpabilidades y datos

Això deia Manuel Vázquez Montalbán i així consta a les Coplas a la muerte de mi tía Daniela que va publicar a El Bardo l'any 73. Justament a la pàgina 42, per si algú té ganes de comprovar-ho, que no tot havia de de Carvalho i Biscúter.

El temps passa. El bar des tramviaires fa temps que ja no hi és. Tampoc els safareigs. Ni l'adroguer. En deuen guardar una fosca memòria les llambordes, que van recobrir polidament ja fa anys amb una densa capa de quitrà jo diria que fins i tot sonoreductor.

M'agrada imaginar que entre elles xiuxiuegen de nits i resen perquè torni algun temps de barricades que les redimeixi del seu ordre militar i les ennobleixi amb l'escalfor d'algun incendi benintencionat.

És en va. Jo ho sé i elles ho saben. Però ens guardem mútuament el secret.

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

M'agrada molt aquesta visió interna de la ciutat que bull sota dels nostres peus en una corrua de fantasmes sibil·lants, desitjosos de venjança els uns, conformats els altres. No moren mai, no.

Eumolp ha dit...

I que el bon Déu ens els conservi, per bé que tampoc no cal que ens els augmenti. O, si més no, amb obscena diligència.