dissabte, 5 de desembre de 2009

Petit conte idiota (16)

Eulàlia dosificava els amants amb una precisió geomètrica. Havia après a fer seus els homes amb una gamma prou extensa de recursos i així obtenia, en el moment que li convenia, el plaer que desitjava. I si la urgència del cas ho exigia, no tenia empatx a comprar-los al còmode mercat que els temps li oferien.

Narcís havia estat una d'aquestes adquisicions. Cop de telèfon, encàrrec puntualment atès i trucada discreta a la porta. De primer, l'havia sobtat l'extremada joventut. Després, havia enfollit per la subtil habilitat que acreditava. Un talent natural, pensà. Finalment, es va perdre en aquells ulls que s'ho empassaven tot amb una avidesa esglaiadora.

Ho va comprendre: no tenia alternativa.

Va endur-se Narcís a la seva casa de la costa. Va oferir-li una copa de vi glaçat i el va estimar. Va deixar-lo davant del mar contemplant la posta i va dir-li: "Ara torno".

Ara ja no ve a la casa de la costa més que un cop l'any, el dia de l'aniversari.

Es serveix una copa de vi glaçat i s'asseu entre dos llums a contemplar l'incansable retorn de les onades. Tanca els ulls i li plau d'imaginar com Narcís reposa, serè i immutable, a deu pams sota la terra.