Arribat a Salvat-Papasseit, era inevitable que em remetés a un dels seus poemes per deixar una discreta memòria d'aquests dies que ens cauen damunt.
El poema en qüestió m'interessa com a contrapunt dels tòpics que sovintegen en aquestes diades. En el benentès que tan tòpica és l'alegria fingida com la tristesa simulada.
En això, com en tantes coses, el que em sembla més discret és passar-hi de puntetes, sense moure massa renou i mirant que cadascú trobi en el que busca el punt de renúncia que en justifica la cerca.
Diu així:
NADAL
A Emili Badiella
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
.JPG)
2 comentaris:
Moltes gràcies i Bon Nadal, si és que això vol dir alguna cosa per Vos :)
Potser en l'ambient càlid o simuladament acariciant que sura aquests dies pel territori, algú hi trobi aquell consol que necessita, i es deixi temptar per la llana d'una flassada acolorida o per la barba blanca d'un Noel o d'un Rei. Serà una mica feliç amb aquell relatiu que tots sabem. Doncs que ho sigui.
Pot ser, pel contrari, que algú no es vulgui deixar amanyagar i oposi totes les seves armes contra les convencions imposades. Fa bé, perquè ningú se'ns ha d'imposar.
Cadascú tria el que més li convé, però és cert que l'ambient predisposa, i que l'única i oblidada veritat de totes és que tal dia com demà -més o menys- es va començar a demanar la pau. I que encara no l'hem aconseguida.
Pau, doncs, començant per nosaltres mateixos.
Publica un comentari a l'entrada