Bernat Metge

Vinc d'uns dies una mica emboirinats en què una certa paràlisi dactilar m'ha mantingut lluny del lleure tipogràfic. (Com és ben sabut, hi ha gèneres que no poden fer dues coses a la vegada.)

Sigui com sigui, tot ve que torna. I si no és per bé, serà per mal. O així.

Per no haver d'esprémer massa la neurona, em limito a copiar:

—Digues —respòs ell—: abans que vinguesses en lo món, què eres?

—Ço que seré aprés la mort —diguí jo.

—E què seràs?

—No res

—Doncs, no res eres abans que fosses engenrat?

—Així ho crec —diguí jo.

—E per què ho creus?

—Per tal com cascun jorn veig que la dona, per l’ajustament de l’hom, se fa prenys, e d’abans no ho era; e puis pareix alguna creatura, la qual de no ésser ve a ésser.

—Hoc, mas —dix ell— ço que tu has vist en altres no ho has vist en tu mateix. Emperò, digues-me si et recorda què eres abans que fosses engenrat.

—A mi —diguí jo— no em recorda ni són cert què era, car no ho viu; mas ben crec que no era res, car hom són així com los altres e cové que seguesca llurs petjades.

—Doncs —dix ell—, tu creus ço que no has vist.

—Ver és, senyor, que algunes coses crec que no he vistes. E per ço que he atorgat, no ho puc negar; e a la veritat, com més hi pens, pus clar ho veig, car moltes vegades he creegut diverses coses que no es podien clarament provar. E majorment una cosa fort comuna a totes gents: si hom demanava a cascun hom qui és estat son pare, ell nomenaria aquell qui es pensa que ho sia, però no ho sabria certament, sinó per sola creença.

—Bé està —dix ell— açò: gran plaer és a l’argüint com lo responent no solament atorga la sua conclusió, ans la prova.

Potser ara hauria de justificar el perquè de la tria. I mira que n'és de senzill: si en el temps de les vellúries el Metge de marres feia tan polits raonaments, com és que ara sembla que se n'ha perdut la mena?

(De la cosa de la paternitat dubtosa i de la seva incidència en l'origen de la família, la propietat privada i l'estat, en parlarem un altre dia, que avui fa mandra.)