dissabte, 16 de juliol del 2005

Ramona la Catalana (Vic, 1892-Barcelona, 1940)

Em diuen els papers que si reuneixo el valor suficient per sortir del meu cau i realitzar amb èxit una arriscada expedició a alguna expeneduria de llibres, podré firar-me un volum que em posarà en antecedents de les imbricacions del franquisme i els catalans.

Mentre reuneixo el valor per a aital proesa, entretindré el meu lleure de vacança –i qui sap si potser el vostre– amb una petita notícia sobre Ramona Maria de los Remedios Llimargas Solé, la qual, ultra haver fundat las Hermanas de Jesús Paciente, va sostenir estrambòtics col·loquis amb el Caudillo, fet que ens permet descobrir allò que podríem anomenar una “vigatana connexion” en les arrels de desgràcies tan nostrades com les que es van covar durant l’anomenada Guerra Civil.

La font d’on extrec aquestes pinzellades històriques no és altra que el volum Ramona, la Catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939 que hem d’agrair a Damián del Bosque de Sales i María Morros Parellada i que van editar les mateixes Hermanas de Jesús Paciente l’any 1985. No cal que us digui que el Nihil obstat del Censor, Lic. Francisco Pérez González, i l’Imprimatur d’Ángel Temiño, Bisbe d’Ourense, em donen la tranquil·la confiança que res del que conté tan edificant volum pot estar cobert per cap ombra d’incertesa.

Tant és així que accepto com a prou demostrada (per les evidències internes i externes que aporta el rigor cienífic del volum) la capacitat bilocadora de la nostra Ramona.

Si fóssiu llecs en la matèria, sapigueu que la bilocació (que no s’ha de confondre amb la traslació corporal efectiva o translocació ni amb l’abducció) és la facultat –comprovada en un nombre selecte de sants– que sol ocórrer en el grau místic suprem i que consisteix en la facultat de ser en dos llocs a la vegada. Tingueu en compte que, com diu Benedicte XIV: “La persona que es biloca es troba en un sol lloc: allí on realment habita o exerceix la seva activitat. Però els àngels bons prenen la seva apariència a l’altre lloc”. Afegeixo aquesta precisió per si alguna reserva científico-materialista que poguéssiu tenir us feia posar en dubte la possibilitat que Ramona anés a fer visita amb la més alta jerarquia militar.

No us entretindré amb més prolegòmens. Arribats en aquest punt ja us crec anímicament en condicions per assaborir en la seva versió literal i original l’esbarjosa descripció del primer encontre entre Francisco i Ramona:

Franco, hombre de fe cristiana y valeroso militar acostumbrado a jugarse la vida en la guerra, no temblaría al verse repentinamente en presencia de aquella sencillísima mujer catalana que nadie le había anunciado, ni presentado, ni había pasado por puerta alguna... Se la quedaría mirando de arriba abajo: desde el gran pañuelo que cubría su cabeza, al largo delantal y humildísimo calzado. Todo se confirmaría –que no se trataba de una alucinación, él que jamás las habría sufrido– al interrogar al cuerpo de guardia y a sus severos introductores. Para salir de dudas ante lo evidente no natural, Franco al verla por vez primera se santiguó, armándose con la señal de la cruz, tan poderosa siempre para el cristiano. Y le dijo a Ramona por anticipado: – “Podría V. rezar conmigo una avemaría”? –No una sino tres”, habría sido la respuesta de ella.

–“Francisco, Francisco” serían las palabras introductorias de cada mensaje, desde el primer día... A continuación venían unas muy pocas y claras expresiones que contenían la orden o el consejo del Cielo... Ella hablaba siempre en catalán.

–¡Hábleme, por favor, en castellano!, rogaba Franco.

–No el sé parlar... (No lo sé hablar.) Y seguía hablando su catalán nativo, aunque se hacía entender bien al oírle un gallego de gran cultura expresarse en lengua románica similar.

–Quién ha dejado entrar a esta mujer?, inquirió (para más cerciorarse de lo sobrenatural del asunto) saliendo él para explorar a quien vigilaba la antesala.

–Qué mujer?, le contestaron. Al regresar al despacho ya no encontró a Ramona. Se corrió también el antedicho incidente de cuando Franco quiso salir un momento para introducir a su esposa y presentársela a Ramona. Este particular nos lo ha confirmado alguien que no quiere se cite su nombre mientras viva.

Le bastaría esta muestra una vez por todas. ¡No se trataba pues de una pacífica intrusa que hubiese logrado entrar a los guardianes, cosa imposible.

En lo sucesivo, parece que Franco recibiría los mensajes con la cabeza inclinada y con las manos cruzadas sobre el pecho. Y a penas desaparecida la celestial mensajera, hacía una breve oración. Es cierto que una vez un ayudante encontro a Franco de rodillas, orando... Habría recibido poco antes la visita de Ramona...

Espero que, més enllà de la transcendència historiogràfica del document, no us hagin passat per alt les implicacions sociolingüístiques de l’escena.

Tal vegada fóra bo que poséssim aquesta informació a mans del President de la Cambra Baixa de l’Estat. Qui sap si per no passar per més incultes que el anterior Jefe del Estado donaríem una empenta a l’ús de las lenguas vernáculas en el clos selecte dels polítics preclars dels nostres estimats veïns.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Interessantíssim... A hores d'ara, aquesta història apareix a infinitud de pàgines d'Internet que no citen, però, la font... Podries dir si altres aspectes de la història (que va prevenir a Franco d'un enverinament, que el va assessorar en la batalla de l'Ebre, que J. M. Pemán va suggerir que potser era Santa Teresa de Jesús...) procedeixen de la mateixa font??

Gràcies per endavant.

Eumolp ha dit...

No sé què puc trigar a comprovar-ho. Amb tot, si et fes molta il·lusió tenir el volum en qüestió, puc arribar-me al convent de les Hermanas de Jesús Paciente a veure si encara entenen exemplars (que imagino que sí).

Anònim ha dit...

No, no cal... Moltes gràcies... La idea era només saber si era d'aquest llibre d'on procedeix la informació. La cosa és tan estrafolària que jo pensava que s'ho havia inventat algú per fer-ne mofa, fins que vaig arribar a aquest blog.