diumenge, 17 de juliol de 2005

Paraula de Corc

Distingit amic, em permetreu que una vegada més m'infiltri entre els vostres escrits per adreçar-vos unes paraules.

No patíssiu, avui no he vingut ni a barrinar-vos ni a escridassar-vos. Potser és que m'ha pres un cert estovament estival, aneu a saber, però el cas és que trec el nas per acomiadar-me de vós una temporada. Mal que us pesi, no és tothom qui es complau en la immobilitat. Potser caldria, i us ho dic amb el to més amistós, que us plantegéssiu alguna expansió quilomètrica. Però no insistiré, no patiu, ja sé que és picar ferro fred i, tot i que escassos, els meus coneixements de forja m'indiquen que seria un esforç amb escassa recompensa.

Pel que fa a mi, us comunico que m'he decidit per un repòs nostrat que no em portarà més enllà de cap frontera. Canviaré simplement asfalt per natura. Cert és que encara dubto entre mar i muntanya, però tinc la sensació que em decantaré per la qüestió líquida: platgeta, solet... en fi, ja us podeu imaginar. No la situo encara massa, però he sentit parlar d'una tal Illa Caramany on penso que podria agençar-me una estada prou plaent.

Abans, però, de deixar-vos i atès que sóc lector forçat de les vostres expansions, no em puc estar de plantar-vos com a consell que emprengueu un investigació acurada sobre Ernest Satorra i Graupera. Si hagués d'amanir amb algun esquer aquesta proposta, us transcric les últimes impressions registrades al llibre de visites del seu Museu. No us diré de moment com han pervingut a les meves mans però us dono paraula que si és el cas (com auguro) que no progresseu en la vostra cerca així que torni em posaré en contacte amb vós i us trauré les castanyes del foc:

Las esbeltas y estilizadas figuras que pueblan su mundo delirante mantienen coloquios de tinieblas en el silencio de su Museo de las Esferas. No sé si he sido su único visitante o si a mi alrededor pululan otras almas heridas por las visiones inquietantes a las que él decidiera convocarles. No he podido desentrañar de sus balbuceos si lo mío era un privilegio o un eslabón más de una cadena trazada al azar o sutilmente perfilada por las imprevisibles ensoñaciones de un loco. Sólo sé que ahora debo abandonar la Sala y que me he comprometido a escribir el testimonio de mis impresiones en su Libro de Visitas. Me temo que esta hoja correrá la misma suerte de todas las que la antecedían i de las que sólo queda el mudo lamento de los flecos abandonados al ser rasgadas. No puedo añadir más. He de volver a la calle i hacer frente al resto de mi vida.

Aquí les teniu. Lamento no poder embolicar la citació amb una referència bibliogràfica precisa com aquestes a què sou tan donat. Un full que grogueja i té les vores ratades no té més testimoni d'autenticitat que la paraula que us puc donar de la seva existència. Paraula de Corc, és clar.

Que tingueu sort.