Sec al pedrís

Sec al pedrís dels anys.
La ciutat que m'habita ressona vagament:
hi ha cotxes als carrers, remor de veus,
morts que moren la seva vida
amb una obstinació implacable,
i també vius que miren de no fer-se notar massa.

Hi ha coloms pollosos, gats i vells perduts a les placetes,
molt de fum i la implacable grisor dels anys
que amb pols ferm ens garbellen.

M'hi sento bé, encara que en renegui.
Hi he viscut i vull morir-hi.
Que les meves cendres llisquin per rius subterranis
on ressonen les corredisses de rates cegues.
Si arribo a la mar, la vull prou bruta
per saber-la urbana i fàtuament olímpica.

Ignoraré els xiscles dels infants,
l'esglai del pit de les banyistes
-perduda l'obscenitat, ja res no en queda-
i orsaré a l'horitzó perquè ningú no em trobi.

Si us obstinàveu a recordar-me, fugiu de mi.
Em sento, avui, escadusser,
ocupant una pell que no em pertoca.
Com un hoste de plom que no sap mirar el rellotge
i ens afeixuga la tarda i ens la torna inútil.

Sec al pedrís dels anys, i veig passar les hores.