Hitoshi

El meu amic Hitoshi no es deixava fotografiar. I no perquè tingués por que li robessin l'ànima, que no en tenia, sinó perquè considerava que la irresistible bellesa del seu rostre condemnaria qui la contemplés a viure fins a la mort macerat en la tristesa i el dolor de no haver pogut veure'l en persona. Admirable generositat.

El meu amic Hitoshi no posava pegues, però, que li fessis un retrat sempre que respectessis tres condicions: que fos en absència (posar l'horroritzava), que no reproduïssis els seu exterior i que no fessis públic el retrat sense que ell l'hagués vist i l'autoritzés.

Quan me les va posar, vaig trobar aquestes tres condicions prou abellidores. Possiblement perquè no tenia cap intenció de satisfer-les. No pensava pas fer-li cap retrat, ni en presència ni en absència; em guardaria bé prou de perfilar la seva imatge i en cap cas sotmetria el meu treball a la seva aprovació per fer-lo públic. 

Han passat els anys, però, i sense saber com ni per què ve un dia que faig quatre ratlles malgirbades i heus ací que en anar a desar la làmina me n'adono: m'ha sortit el Hitoshi!

Hi és tot ell: la flor de sis pètals que l'obsessionava, el record del serpent que el va temptar en un somni, el terror de les trompetes que anunciaven la fi dels temps, el fanal i la casa... I sobre tot la seva estimada gata Sakkura, fidel companya que no el deixava de petja i li feia present dels ratolins que caçava i que no es cruspia fins que en Hitoshi l'amanyagava i la premiava amb una moixaina.

Anava a fer públic el dibuix quan vaig recordar les tres condicions. L'última era, potser, la més difícil perquè m'obligava a sotmetre'm al seu dictamen. Però comptat i debatut, si jo havia conegut en Hitoshí el setanta-tres i ell ja en tenia noranta, potser el dos mil vint-i-sis no valia la pena buscar-lo per veure el què.

Oi més quan jo mateix vaig passar a millor vida el dos mil deu.