dimarts, 5 de novembre de 2019

Corona


Quan de menut feia els primers dibuixos i volia pintar un cap o una cara se'm plantejava un problema que ara és difícil de concebre. Veureu, jo feia una mitja circumferència més o menys apatatada i hi plantava ulls, nas, boca, orelles i fins i tot, si els records no em traeixen, celles. Tapava l'olla així guarnida amb un garbuix de guixots que volien semblar cabells, i em quedava tan ample.

O no tant... Veureu, sempre em quedava la recança que sota els cabells que remataven la meva figura la closca quedava sense tapadora. I si jo em palpava la clepsa, per sota dels cabells hi tocava una volta dura que m'estalviava d'anar perdent cervell. Jo crec que no ho acabava d'entendre i que sempre em va quedar una mena de corcó que de tant en tant encara m'assalta.

Passa, però, que en alguns dels dibuixos que faig ara he canviat el garbuix de cabells per una mena de corona que em serveix per rematar la figura.

I això m'inquieta. Dec tenir un rerefons monàrquic que no m'acabo de conèixer i que aflora per via de subconscient? Jo crec que no, però els anys van fent pòsit i cada dia que passa em sento menys procliu a fer afirmacions taxatives.

Quan això em passa em tanco a una habitació i, no massa fort per no esverar ningú, canto la Marsellesa. La vaig aprendre de petit i encara me la sé nota per nota i lletra per lletra. Cadascú exorcitza els fantasmes com bonament poc i, per bé que estic segur que el meu ritual no serveix per res, no me'n sabria estar.

I menys, a penes passat un dia que la tropa dels Borbons, Borbones i Borbonetes han vingut a ca meva a demostrar que si no és voltats de bastos i espases no poden repartir oros ni buidar quatre copes.

I és que no són res.

Cap comentari: