diumenge, 19 de maig del 2013

Ulisses



Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.
Lluernes i faristols fan garlandes
i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.

Barra els porticons. 
Defora, monstres suradors 
entelen els estels i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable
i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.

No hi ha fogueres, però crema el crit.
Milers d'espurnes fan riu com la sang.

Les sents?

Les hores llisquen pels angles de l'ombra
i amb elles s'esventren els baguls del record
i degoten encenalls.

Ara els miratges onegen
i els dàtils i els licors
perfumen la cambra.

Ajeu-te nua i contempla
com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre
es clivella perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.


(El temps s'obstina, com les maires, a mossegar-se la cua. Això fa que, ho vulguem o no, acabem sempre al punt de partida. Res a dir, les coses són com són, i sempre hi ha una tarda desvagada per retrobar vells papers. Però enganyar el destí és fàcil: basta moure unes peces, retocar alguns engranatges, perquè el mecanisme segueixi devorant implacable. Com ha de ser i li pertoca.)

2 comentaris:

arsvirtualis ha dit...

És suficient amb alterar l'escenari?

Eumolp ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.