Qui no té feina...

...el gat pentina.

Qui discutiria la saviesa popular? No pas jo, evidentment. Amb tot, voldria que constés que els cinc gats que es dignen conviure amb mi són perfectament autònoms en la qüestió capil·lar i que de feina en tinc, i molta. Cosa que no obsta perquè acabi de decidir que em ve més de gust alimentar aquest dipòsit de pocasoltades amb una mica més de disbarats que no pas fer-la (la feina, s'entén).

Eps, que no hi ha res que esperi més que la feina! I mal m'està el dir-ho, ara que tenir-ne sembla que és un bé preuat i motiu d'enveja generalitzada.

La primera divagació ve a tomb d'aquest mena de pastitx:

Deu ser veritat que aquest era l'aspecte que oferia l'estatuària grega en la seva magnificent plenitud? Cago'n tot! I jo que no concebo la perfecció dels antics escultors si no és en blanc! I amb algun escarbotament (un braç que falta, un cap que ha rodat... què sé jo, una mica d'amputació, per misericòrdia!). Hauré de revisar la meva escala de preferències estètiques.

La segona és aquesta, que em planteja un dubte metafísic: l'evident masclisme que traspua la il·lustració m'ha de privar de trobar-la escaient i amena? Què va per davant, el gust o la ideologia? He de fer penitència perquè m'hagi fet somriure? Aniré a petar l'infern?

I la tercera: si no en teníem prou que desnonessin els vius, l'"Ara" em fa veure que també es volen ventilar els difunts. I jo que em pregunto: admetran en aquest cas la dació en pagament?, valdrà un avançament de fèmur?, s'acceptarà el dipòsit d'un costellam amb adherències?

En fi, que vist el que hi ha, potser val més que retorni a la Tebaida de la meva contracció al deure laboral. No en sortiré més savi, però potser sí que menys al·lucinat.

Estiguin bonets.