divendres, 27 de gener de 2012

Rosalba Cavà

De Fraga a Maó, de Salses a Guardamar...
Era això? No vaig equivocat?
Què fa que no sentim com a nostres un Matas o un Camps? Només ens hem de doldre d'un Millet?
En termes de filldeputisme marquem subtils fronteres?
És això una branca espúria d'una exquisidesa mal entesa?
Som part interessada a sentir-nos lliures d'allò que ens engavanya?
Em reclamo de tots els lladres. Sóm meus, ben meus. Encara que ells no vulguin saber què són, o perquè saben massa bé qui o què són.
Quan començava l'any vaig adreçar-me a Àtropos. I em va semblar que es comportava perquè em va aviar una nosa farfallosa, pansida, macabra, repugnant i indigna.
Vinga, amiga, ànims, que no decaigui.

En el mentrestant m'entretindré amb Estellés, que m'agrada:

Hi ha l'hoste que s'ha mort i no se n'ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intranferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al dipòsit,
i no se n'assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s'han de fer,
i no se n'assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
"Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?"

L'Hotel París, poema XIII