dissabte, 17 de gener de 2009

Rodes

Quan el bon Déu va decidir dotar-me de dues cames ben rematades per dos peuets que no us els acabaríeu va segellar el meu destí: qualsevol desplaçament que fes a una velocitat superior a la que l'ús moderat de les meves extremitats em permetés, només l'encararia com una obligació, mai com una devoció.

És per això, i només per això, que enceto l'any 9 amb una imatge que em fa patxoca perquè despulla la bicicleta dels seu ús locomotor -ergo, la nega- però li concedeix la categoria de peanya i la corona amb una d'aquestes senyoretes que m'acompanyen en el meu deambul·lar discret per aquest dietari molt prescindible i una mica poca-solta que m'entesto a mantenir a major glòria de l'únic emploi du temps que em sembla digne: el sacrifici.

Heus-nos doncs una vegada més concentrats a enfilar paraules per fer-ne un amable collaret d'hores mortes.

Em dono (i us dono) la benvinguda a aquest any. Serà, sens dubte, un bon any. Miraré de lliscar-hi fi i de fer-vos visita amable en benefici de la mútua felicitat.

Si anem a mirar, les circumstàncies que ens envolten sembla que s'entestin a augurar-nos tossudament un bitllet per a la desesperança. Però m'hi nego. Si més no avui, que és dia 17 de gener, i que faig una estona de temps per enfilar la meva ruta tropical consuetudinària.

(Aquesta última observació només la poden desxifrar uns ulls. I us diré que són les úniques finestres per on puc i vull veure passat, present i futur.)

Perquè la mel em perd.