dimarts, 26 de febrer del 2008

Intriga

La gràcia dels miralls rau en la duplicació. Si els encares amb la precisió adequada, pots obtenir fin i tot un plus de multitud i una ficció d'infinitud.

Conserven, evidentment, la discreció de no revelar-nos què s'hi veu quan no hi som davant i la bondat de retopar-nos només el que hi volem veure.

Potser és per totes aquestes coses que els tinc una certa devoció.

En les meves devocions sóc certament mesurat, llevat d'una que no és lloc ni moment de proclamar.

Per cert, que de tots els interrogants que em suscita la imatge no és el menor poder apreciar la qualitat de les pintures que adornen el vestidor de la senyoreta.

Tinc per cert que ens il·lustrarien sobre els mars interiors per on naveguen els seus pensaments.

O navegaven, és clar, perquè a hores d'ara els seus encants són pols i els seus pensaments, cendra.

Com ha de ser.

1 comentari:

the silver blue sea ha dit...

I és que Venus, sempre ha tingut una deliciosa devoció pels miralls...