dijous, 24 de maig de 2007

Posant fil a l'agulla

Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Jordi de Sant Jordi, que la sabia molt llarga, va escriure aquestes paraules des de la cel·la per veure si algú esquitxava els calerons que calia per retornar-lo a aquesta estranya entelèquia que anomenem llibertat. Jo tinc sempre la butxaca escurada -faltaria més- però no dubto que forfollaria per tots el racons plens de borra per contribuir a tan digna comesa.
D'altra banda, el poeta de nom monòton va tenir la desgràcia i alhora l'encert de traspassar jove. Parlo de memòria, però no li faig més de vint-i-cinc anys quan va lliurar la seva ànima a Déu. Això, ultra més avantatges que ara m'estaré de llistar, el va deixar en mans de la posteritat sense enllardufar els encerts aconseguits amb excrecències que podem suposar de menys envergadura. I, cosa no gens negligible, ha deixat a disposició d'Ausias March la indiscutible glòria de ser el primer poeta extens i d'obra escrita a edat madura que ocupa sense discussió ni remissió posssible el panteó dels nostres literats il·lustres.
Jo, que tinc una certa vocació de reductor de caps (de bon de veres que hauria fet un gran paper als rengles d'alguna tribu amazònica) no m'estic de dir que el simple sintagma adjectival amb què arrenca la impagable estrofa que utilitzo de pretext val per si mateixa totes les pessetes del món: "Desert d'amics"... Chapeau, mestre Jordi. No es pot dir més en menys paraules.
El que ja no tinc massa clar és si l'estat en qüestió s'ha de veure com un càstig o com un premi.
Però escatir tan envitricollat dilema valdria tota una altra parida que ara ja no estic en condicions de destil·lar.