divendres, 26 de gener de 2007

Moments

Segueixo tirant de Ponç -espero que ningú no es molesti- i trio aquest perquè trobo que lliga amb la coincidència de tres fets que aquests dies m'acompanya.

Un, que estic llegint El torn de La Torna, el llibre que posa els punts sobre les is a la "brillant" actuació perpetrada per l'Albert Boadella quan es va apropiar per la patilla de l'obra que havien creat col·lectivament en el seu moment Els Joglars. A mesura que el vaig llegint i retrobo episodis mig enterrats en la memòria em ve com un tuf de podrit que Déu n'hi do.

Dos, que m'assabento que la fiscalia demana una multa de 21.600 euros per a Pepe Rubianes per les seves respostes a l'entrevista que li van fer al programa El club de TV3.

Tres, que els magistrats han decidit que De Juana Chaos segueixi complint condemna i mori a la presó amb la consegüent alegria del franquisme sociològic tan simpàticament representat pels senyors del PP i altres cavernícoles ad hoc.

Jo, que sóc fidel seguidor de la COPE perquè crec que no es poden ignorar els brams d'ase, començo a estar una mica inquiet. Fins ara em pensava que era cosa de l'edat això de recordar el passat: ja se sap que quan un posa anys va canviant la memòria a curt termini per la de més llarg recorregut. Però començo a sentir una inquietud cada cop més consistent a mesura que el panorama d'aquest racó de món en què m'ha tocat de viure es va deixatant i va adquirint una consistència apegalosa, magmàtica, quitranada.

Fet i fet, cada dia se'm fa més carregós deambul·lar-hi i assistir a la mena d'esperpent en què s'està convertint l'espectacle polític que ens serveixen (tant si mires més enllà de l'Ebre com si prescindeixes dels veïns obligats). La veritat és que si reunís el valor suficient i no tingués el cul tan llogat, ficaria quatre rampoines en una maleta i m'exiliaria per temptar la sort d'un horitzó més racional i discret.

De moment m'he de conformar, però, amb les petites alegries. Com la d'avui, per exemple, quan la Míriam després d'haver-se fet pregar una mica ha condescendit a treure el violí de l'estoig i ens ha ofert als seus companys de curs i a mi uns minuts de música.

Ha estat una petita benedicció i li'n vull donar les gràcies.

1 comentari:

arsvirtualis ha dit...

No he abandonat mai les barricades, al contrari de molta gent que creu que amb la democràcia ja té reconeguts els seus drets de ser qui ha de ser.