De cap als núvols

fuge fuge nate dea que deia aquell o aquella que ara no recordo massa bé qui pronunciava les paraules ni si de fet les pronunciava o no ni si algú les escrivia i ni si fins i tot si jo les vaig llegir o me les van llegir o potser me les invento encara que penso que no per què digues sí digues per què te les hauries d'inventar i encara més escriure-les quan el que busques avui a plena consciència no com altres vegades és que ningú i quan dic ningú dic ningú ni tu mateix si anem a mirar entenguis res de res del que estàs deixant lliscar entre els dits en aquest joc de miralls que multiplica desconcerts i espurnes de coneixement i també alguna troballa que és exactament com una pedra arrodonida per moltes onades que un dia de cop i volta s'imposa i es revela de més preu que el més pur dels diamants que diuen els entesos que és un pedra ho admeto i també preciosa això ja ho discutiria car el valor que podem donar a les coses no depèn mai de la puresa ni de l'excepcionalitat sinó del fet que se'ns fa seva potser d'una manera inesperada potser com l'últim port on podríem fer encallar la nostra barca sí aquesta barca que ens tragina i que potser és plena de forats però que ens és tan estimada que no la canviaríem per cap altra perquè no volem renunciar al perillós nivell de l'aigua que ens hi entra i que ens acosta al naufragi

(Fins aquí, monòleg interior tipus escriptura automàtica.)

Ara, poema:

Suscrussum aliboirat
in nuctus pussèrim esquívor...

Sigmus? Eu nombus calíbor
nuc fràngim fer pàsquat
nuc tacpes sem nésquor
il·lumen sustràngit.

Aclariment:













O és que potser l'esperàveu?